divendres, 29 de juny de 2007

L’altra nansa

Al nostre poble, en temps antics, hi havia majories absolutes de Convergència que compartien l’espai només amb el PP. Convergència era una nansa de paella, única i robusta. L’alcalde s’hi agafava amb totes dues mans, i amb el temps fins i tot li deixava una mà lliure per fer-ne el que més li convingués.

A partir de l’any 1991 les coses van canviar, i a les llistes clàssiques se’ls va afegir Esquerra, Iniciativa i el PSC. Aquell any no va ser necessari comptar amb cap més nansa, però al següent mandat si. Havia començat a funcionar una altra nansa a Lliçà. Els anys 1995, 1996, 1997, 1998 i 1999 el PSC va exercir de fidel nansa, a l’extrem oposat de la cassola municipal. En aquell moment, l’alcalde tenia la mà dreta a Convergència i l’esquerra agafant la nansa del PSC. Era una nansa petita, de només dos regidors, però era el puntal del govern. A canvi de ben poca cosa varen donar suport al govern de Convergència.

L’any 1999 el resultat d’aquest suport es va traduir en 1 sol regidor pel PSC, amb crisi dins del partit i canvi de cap de llista. Però la nansa va continuar al seu lloc, havia perdut un dels cargols que l’ajuntaven a la cassola, però encara funcionava. El suport fidel d’aquells anys l’havia pagat el PSC i el va cobrar Convergència.

L’any 2003 va acabar vessant-se l’olla, es varen trencar tots els suports i l’atuell va caure. La trencadissa subsegüent la va pagar també el PSC. L'exalcalde Ballester va llençar la nansa trencada del PSC i en va prendre una de nova, un nou PSC per estrenar, amb tots els cargols lluents i greixats. El va treure de la capsa i el va cargolar a l’olla trencada. Els tímids intents del PSC per desfer-se’n varen ser inútils; va cargolar més fort i va fer sòlida la unió.

Amb la pressa, però, va cargolar la nansa on no tocava i l’olla va quedar inestable. Faltava un agafador per aguantar-la. Cap problema. Cargolant el PP una mica més enllà ja n’hi hauria prou.

I ara som aquí, després de les eleccions d’aquest any. Amb l’olla vella i apedaçada de l’antic règim. Una nansa nova i lluent, el PSC, molt ben cargolada i l’altra nansa, el PP, cargolada a precari una mica més enllà per mantenir l’equilibri.

Ja són tres, i ja sa sap que això, geomètricament, garanteix l’estabilitat. Però jo em pregunto una cosa: si l’Isidre Ballester aguanta amb la mà dreta la nansa de Convergència i amb la mà esquerra la nansa del PSC, amb què carai aguanta l’altra nansa, la del PP?

Llegeix +

Propostes d'actuació, anem!!!

Proposta de manifest per impulsar una plataforma ciutadana.Es demanen aportacións i suggeriments de tothom que hi estigui interessat.ATENCIÓ!!!Aquesta proposta de plataforma ès al marge dels partits. Hi són convidats tots els ciutadans independentment de la seva ideología.Per fer les vostres aportacions sou convidats a participar al FÒRUM POBLES a http://www.naciodigital.cat/vallesoriental/index.php?seccio=forumpoblesAMUNT LLIÇÀ!Plataforma ciutadana contra l'estafa política.Ciutadans de Lliçà d'Amunt:Persones de totes les sensibilitats polítiques estem indignats amb els pactes contra natura que s'han perpetrat al nostre Ajuntament, guiades més per interessos personals que no per cercar el progrés del nostre poble.Es per això que ens constituïm en Plataforma Ciutadana al marge dels partits.Els objectius d'aquesta Plataforma són:-Fer un seguiment intensiu de l'acció de govern per controlar que no s'aturin els projectes que estan engegats i que els nous projectes s'adiguin al progrés del nostre poble i no al seu propi.-Estar amatents per evitar com sigui que ens tornem a trobar amb un municipi en fallida econòmica.-Que els serveis que paguem entre tots no es degradin, sinó que millorin.-La immensa majoría de ciutadans de Lliçà d'Amunt, i els que van arribant, vivim aquí per l'entorn natural. Molts han vingut cercant la qualitat de vida en un poble. No volem que ara ens trinxin el municipi permetent la instal·lació d'indústries anàrquicament per tot el municipi ni l'ampliació de les urbanitzacions per a l'enriquiment d'uns quants, com ja a succeit en el passat.-Instar a les militàncies dels partits a fer neteja dels aprofitats que segresten les seves sigles per a profit propi. Cal que els militants i simpatitzants es mobilitzin i facin fora als indesitjables i "arribistes".Per a aconseguir els objectius de la Plataforma AMUNT LLIÇÀ! ens proposem, entre altres activitats:-Assistir als plens de l'Ajuntament.-Fer manifestacions contra aquelles actuacions que considerem perjudicials per la comunitat.-Implicar-se en qualsevol tipus de mecanisme de participació ciutadana que permeti l'equip de govern.-???????Per tot això fem una crida a tots els ciutadans honrats de Lliçà d'Amunt per a unir-se a la Plataforma per combatre la hipocresia i la manca d'ètica política que s'ha instal·lat entre nosaltres.

28 / juny / 2007 08:33
victima del PSOE,CIU,PP ha dit...
Donde, cuando, nos reunimos para la creación de la plataforma?.me parece lo del crespon negro una buena idea simbolica de nuestro descontento. diria de llevarse, para nuestra identificación el dia que acordemos crear de una vez esta plataforma y deje de ser algo virtual y se convierta en una plataforma reivindicativa y activa

Llegeix +

dimecres, 27 de juny de 2007

Anem!!!!!! tots a treballar per Lliça

Anònim ha deixat un comentari nou al vostre missatge "Escrit":
Convocatòria llegida al FÒRUM POBLES de http://www.naciodigital.cat/vallesorientalMans a l'obra 26/06/2007 - 11:34:16 Nom: Che GuevaraEstimats amics i amigues:Veig molta gent indignada en aquest fòrum i imagino que molta més n'hi ha que no pot o no sap com expressar-ho. Hem de fer alguna cosa per desemmascarar aquest govern mafiós. Sembla que han aturat alguns projectes emblemàtics del govern anterior i el mal ambient es respira dins el mateix ajuntament. Però, si no reaccionem aviat, aquests bandarres s'instal·laran a les poltrones i ja no els treurem mai més. Penseu que ara venen les vacances i la gent es relaxa... Començaran les festes als barris i mentre l'alcalde titella i el "duo sacapuntas" es passegen repartint somriures, el Pere Grau anirà treballant a l'ombra per desfer l'obra feta i convertir Lliçà en la Marbella del Vallès. I l'Isidre Ballester seguirà movent els fils des de Ca la Coixa i fent àpats a la Masia.Després arribarà la Festa Major i ens donaran "pa i circ" i uns focs artificials ben espectaculars. Esperem que no es carreguin una Festa que, en aquests quatre anys, havia estat més divertida, juvenil i popular que mai. Però el temps tot ho cura i en pocs mesos ens haurem acostumat a tot.Per què no pensem alguna acció immediata? Jo demano a la gent sana d'aquest fòrum que deixi anar idees i que participi activament del que es proposi.D'entrada jo crec que estaria bé manifestar el nostre malestar en el proper Ple municipal. Aquest Ple s'ha de fer ben aviat per aprovar la distribució de regiduries i per assignar els sous dels regidors. Proposta: assistir al Ple amb un llaç negre a la solapa, com si fos un enterrament, l'enterrament de la dignitat, de la llibertat, de la democràcia... Podem demanar als regidors del'oposició que també se'l posin, però hem d'assegurar que hi haurà prou gent a al carrer per rebre els regidors del "pacte mafiós".Qui s'hi apunta? Qui té idees millors? Mans a l'obra!Llaços negres 26/06/2007 - 16:18:09

Nom: Che GuevaraCompany:
Ni jo ni ningú no sap encara quan serà el proper Ple, però intentaré assabentar-me'n i avisar-ho a temps dins el fòrum. El problema és que aquests plens es poden comvocar amb només dos dies d'antel·lació i, per tant, cal anar preparant el material. Que tothom compri cintes negres!Una possibilitat seria fer alguns cartells per animar la gent, explicant la proposta dels llaços; així, quan arribi el moment, només caldrà anunciar el dia i l'hora concreta. També podem enviar missatges de mòbil a tots els amics i coneguts.D'altra banda, per mirar d'aglutinar més gent, podríem anar pensant en organitzar una nova plataforma: PLATAFORMA CIUTADANA "AMUNT LLIÇÀ". Amb aquesta marca podríem acollir gent ben diversa que no estigués "contaminada" per cap sigla, tot i que podríem convidar-hi als grups d'ERC i d'ICV, i també als "rebotats" del PP, si és que demostren ser tan bons com diuen... Fins i tot els desencantats de CIU i PSC local podrien tenir-hi el seu espai. Que s'hi apunti tothom que tingui dignitat i que, per sobre de tot, estimi Lliçà d'Amunt. Junts farem més força i evitarem que aquest govern titella se senti prou valent com per desfer la feina feta. Gent dels barris i del centre, gent jove i gent gran, catalans d'origen i nouvinguts... Tots plegats podrem tombar aquest govern mafiós. PROPOSTA: el dissabte dia 7, del mes 7, de l'any 7, a les 7 de la tarda. On quedem? Qui dóna la cara per organitzar l'acte? Això ha de ser ràpid!Espero comentaris i propostes noves. Que no pari!!!

Sócjo ha deixat un comentari nou al vostre missatge "Escrit":
Molta gent està indignada amb el que ha passat i vol fer alguna cosa per manifestar la seva opinió. El que passa és qui ningú dóna el primer pas. Pot ser no sabem com iniciar-ho.La proposta d'en Che Quevara i que hem sembla molt bona, és la dels llaços negres. Per tant proposo que, cada persona, que no estigui d'acord amb el que està passant al poble relacionat amb aquest reeditat "magnífic" govern municipal, es posi un llaç negre. A la solapa, al cotxe, al balcó de casa, als fanals, on sigui. Però movem-nos ja, fem alguna cosa.AMUNT LLIÇÀ

I per ultim...
Apreciado Quim,Todavía tengo la piel de gallina. Como motorista, como corredor de la 3ª edición y como inmigrante en Lliçà sólo puedo felicitarte por el texto.Y me quedo con una frase... "no hi ha res que l'aturi".

Llegeix +

dissabte, 23 de juny de 2007

Escrit

La gent de les 24 hores em varem demanar, abans de les eleccions, que els escrivís com cada any la introducció del seu programa.

Els esdeveniments de les darreres setmanes han impregnat aquest escrit. Dissabte passat es va confirmar el que intuïa quan escrivia aquestes lletres. Tot i així, no tot està dit en aquest episodi. Els propers dies no deixarem de treballar pel nostre projecte. Més enllà de la circumstància actual, no ens rendirem.


La cursa en quatre

Gira la roda, roda la cursa. Tot acaba, tot recomença. Cada any, des de fa 27 anys, torna a recomençar l’esforç per fer aquesta cursa. No hi ha res que l’aturi, ni l’aigua de la pluja, ni el fang, ni la pols de la terra, ni el canvi del circuit, ni el canvi de l’organització, ni cap canvi.

Gira la roda, roda la cursa. Sempre hem vist com, al següent any ha ressorgit la força per tornar a plantejar-la. I sou vosaltres que la feu, perquè si, perquè en teniu ganes, perquè el darrer any es va poder fer millor, perquè aquest any hi ha aquest nou espònsor, aquest nou espectacle per portar-hi, perquè la gent ho demana, perquè els pilots no poden viure sense córrer.

Gira la roda, roda la cursa. Cadascú de nosaltres canviem també. Ens fem grans i ara portem als nostres fills per a que vegin el que feien els seus pares quan eren joves com ells. Ara correm, ara ajudem, ara presidim, ara ajudem altre cop. Tot canvia i tot recomença. Com a cada relleu, et retrobes a la pista, solcada per les roderes que has fet tu mateix i els teus companys. Com a cada volta: sempre diferent i sempre al mateix lloc.

Gira la roda, roda la cursa. Tot acaba, tot recomença. Aquest any també s’acabarà la cursa, també recomençarà el proper any. Serà diferent per tots. Serà més amarga o més dolça. Qui guanyarà voldrà repetir els seus encerts. Qui perdi alçarà els punys al cel i maleirà la seva sort.

Gira la roda, roda la cursa. Tot s’acaba, tot recomença. De fet com la vida, que ens posa a cadascú al nostre lloc, a cada moment on ens toca ser. No sabem on serem tots nosaltres l’any que ve. No sabem si la vida ens donarà més oportunitats de les que hem tingut fins ara. Això si, compteu amb mi per la propera, des del lloc on em toqui ser, com sempre.

Tot s’acaba, tot tornarà a començar. Que giri! que rodi!!

Llegeix +

dimecres, 20 de juny de 2007

Missatges pel Quim i a tot l'equip!!!!!

Mertxe Mateo ha dejado un nuevo comentario en su entrada "Niente è reale":
Sóc lliçanenca de naixement, i estimo el meu poble. Durant molts anys vam creure que no hi havia res més bo del que se'ns oferia. Un dia, però, les noves generacions, i m'atreveixo a dir un pèl més agosarades que les anteriors, vam decidir apostar per un projecte nou que volia contruir un poble de debò. Això ha estat possible, però de cop i sense raó de ser ens hem tornat a quedar orfes. Què ha passat? Jo no ho entenc, però si d'això en diuen estimar el poble ... El que tinc clar és que no es pot fer res bo a traïció, amb rencors i ànims de venjança. Només em resta dir gràcies i força i endavant

Anónimo ha dejado un nuevo comentario en su entrada "Niente è reale":
O Justícia, no us quedeu inactiva!No calleu, o Veritat, no resteu impassible!Mireu com bramulen els vostres enemics,els qui us odien adrecen el cap.Comploten contra el vostre poble,deliberen contra els vostres servidors...Si, convergeixen tots a l’unaper fer aliança contra Vós:els campaments de convenients i pesseceros,fins mig pepé s’ha ajuntat amb ells,s’han aplegat a l’ordre de Satanàs...Disperseu-los, Déu meu, com la llavor del card,com el boll a mercè del vent.Com el foc que abranda un bosc,com la flama que devora les muntanyes,perseguiu-los amb el vostre huracà,desbarateu-los amb la vostra tempesta.Cobriu-los la cara de deshonra,que quedin avergonyits i es perdin,deshonrats i confosos per sempre;I que sàpiguen que VOLEM SER !!!!

Anónimo ha dejado un nuevo comentario en su entrada "Niente è reale":
Crònica d’una traïció. Això vol Lliçà o potser s’ho mereix?. Heu d’estar tocats, abatuts es lògic, això que ha passat es difícil d’assumir no pel resultat sinó per les formes i més quan creus en les persones, la majoria de gent del poble tenim aquest sentiment. Però ara heu de treballar més que mai per Lliçà, justament ara Lliçà es quan més us necessita al 100%. Sé que ho fareu. I espero tornar a tenir-vos ben aviat com a equip de govern d’aquest poble tan particular anomenat Lliçà d’Amunt.

Llegeix +

dilluns, 18 de juny de 2007

Niente è reale

Probablement us dec una explicació.
Les darreres 3 setmanes hem estat de pactes. Estar de pactes és com estar de vacances, t’ho passes molt bé, vas de bòlid, veus coses fantàstiques, però de fet no hi ha res real. Quan tornes et trobes la casa plena de pols i amb el desordre que la vares deixar.

En fi, truques i no et responen. Parles i t’escolten, o no. PP si, CiU no. Després els del PSC et retreuen que no els has trucat –els que tu havies trucat primer – . Quan hi parles ja ho tenien fet d’abans però t’escolten.

Llavors truca la Federació Socialista del Vallès Oriental en persona i et demana oferta, oferta que és corregida i acceptada per la Federació Socialista del Vallès Oriental en persona. Enmig del tumult convergent traït del divendres esperes que vinguin els acceptants del pacte, i quan vénen, vénen freds i prudents. No malfies, perquè ets de bona pasta. No en malfies gens, però t’assegures que el PP es votarà ell mateix. I et diu que si, que no té ganes de governar en connivència amb convergència i unió i pe essa ce.

I en aquest escenari et trobes el dissabte, 16 de juny de 2007, dia de Sant Ferriol, prevere i màrtir (de debò, mira-ho al santoral). Tens per una banda un PSC que vol governar amb tu sobre la base d’un pacte acordat. Tens, a l’altra banda el PP que no ha arribat a cap acord amb el PSCCiU lliçanenc i a EUiAICV que t’ha jurat amor etern.

Les dotze, pati de butaques del pavelló de l’IES. Escenari improvisat d’aquest ple de constitució de l’Ajuntament per manca de previsió de l’escenari clàssic, l’Aliança.
El PP, representat per dos regidors no hi és. En Pedro Grau – nom oficial – truca i truca per telèfon. Mirades buides creuades amb l’Ignacio Simón – nom oficial – que no deien res.

Finalment arriba primer el segon representat del PP, mirada baixa i absent. El primer representant arriba segon, trencat.

“Estem fora” Només se’m va acudir dir això. Els companys, incrèduls i seriosos em miraven. Estem fora. Quina ximpleria. A partir d’aquest moment som uns autòmats. Intentem portar la mentida i la traïció amb dignitat. Al cap i a la fi nosaltres en som les víctimes. Nosaltres i el nostre poble.

Vaig veure individus plorar abans que jo ho fes. Ploraven d’alegria pel seu triomf sobre la voluntat de les persones, per la seva agressió a la voluntat dels representants d’un partit, per l’espectacle dantesc de la democràcia a casa nostra.

Tornant al meu italià estimat i tan sols intuït, prenc els versos d'una cançó de Battiato, que defineixen aquests dies en la seva mentida constant. Són la lliçó que hem d'aprendre.

...
Niente è come sembra niente è come appare
perché niente è reale
...
Franco Battiato 2007 "Niente è come sembra"

Llegeix +

L'alcalde sóc jo

T’he vist, alcalde, recollir les coses al teu despatx. Buidaves calaixos i donaves papers a la secretària, cites pendents que ja no tindràs. Tenies un cert aire com d'absent i compungit que em resultava vagament familiar. No hem parlat gaire –segurament tampoc ets massa d’enraonar– però el tracte que hem tingut ha estat sempre afable i fins cordial, com correspon a l’exercici del paper que cadascú té encomanat des de la seva trona. Abans de marxar, has passat per distints despatxos i oficines saludant el personal amb qui has treballat durant uns anys. Potser una encaixada o una abraçada proporcional a la complicitat mantinguda o tolerada. Unes paraules de compromís, potser d’agraïment i tot, un desig de sort que no has tingut i ha fugit d’esquitllentes com el pas lleuger d'una ombra amb gavardina tombant la cantonada. A dos quarts d’una del migdia ja eres fora.

No se’t veia el rostre a la fotografia, alcalde. Potser no t’ha agradat que la publiquessin. Les mans et tapaven la cara tota. Si no ho sabés, es diria que acabaves d’errar un penal; o tal vegada et deixondissis la mandra que et feia anar a aquella reunió que tenies programada i no vindran. Però diria que ploraves i que ho feies amb un gest desacostumat, com si fos descortesia deixar a lloure i campar impune una emoció que et neix als llagrimals. No escoltis massa raons, alcalde. Les explicacions sempre ho són en la mesura que raonen dubtes i no els sembren. La paraula sempre serà dèbil si ho és també la voluntat d'on neix. Si existeix l'ombra és perquè hi ha una llum que la projecta. I quan no hi ha raons tampoc hi ha voluntat.

He vist, commogut, una estirp de noblesa en el teu plor que segurament jo mai sabré tenir, i no hi ha cap tustada amical o paraula consoladora que et rescabali moralment de la pregona sensació que tens d’haver perdut. Sentir-se per ella, si no salvat, salvable, escriví en un vers Carles Riba referint-se a la Paraula. Salvat o condemnat, vet ací. Pietat mereixen aquells que perderen el fragment de bellesa a què es devien. Ara sóc el teu botxí, i no em sap pas greu. Encantat d'haver-te conegut, exalcalde. A partir d’avui governo jo.

Albert B.  (gràcies)

Llegeix +

diumenge, 17 de juny de 2007

Resum dels comentaris de suport a aquest magnífic govern que ha tingut Lliçà.

Lluís Oliván ha dejado un nuevo comentario en su entrada "Divertiment de gènere": És diumenge, són dos quarts de dues i acabo de tornar d'una mascarada -una més- que ha contribuït al descrèdit de la política. I és que en política, diuen, tot s'hi val (però no, no val faltar a la paraula, no val el poder a qualsevol preu).El que més ràbia fa és veure el senyor Isidre Ballester aparèixer quan tot és dat i beneït i celebrar la victòria com si fos pròpia (que ho és).Volia felicitar-te, Quim, pel teu discurs (i fer-te saber que la teva emoció ha estat compartida per molts) i a tot l'equip de govern per aquests quatre anys de seny i de treball dur (i, sobretot, amb sentit).També volia felicitar als d'ICV, que han sabut ser coherents.


Anónimo ha dejado un nuevo comentario en su entrada "Divertiment de gènere": Em sento impotent, encara no he paït el què he viscut aquest migdia al pavelló, es la primera vegada que assisteixo en directe a una traïció en tota regla. No sé què li han ofert, però tan poc val la seva paraula, la seva dignitat i el seu honor ? Em sento decebuda. Tot el meu suport a tu Quim, el què has viscut avui és molt dur de d'entendre (però en aquesta vida no tothom és com tu).No us heu de rendir. Lliçà d'Amunt us necessita més que mai, si ja sé que ara mateix el sentiment és molt gran. Avui una vegada més s'ha demostrat com és la gent que ocuparà l'Ajuntament, (aquests 4 anys?).Estic orgullosa de vosaltres, de com heu governat i de la lliçó de dignitat i bona gent que heu donat avui. Gràcies a tots (ERC) per la vostra feina i per la vostra dedicació a treballar per un Lliçà millor.Em costarà molt d'oblidar aquest dia

Marcel ha dejado un nuevo comentario en su entrada "Divertiment de gènere": Decebuts, indignats, espantats, acollonits, patejats, violats, alucinats,... així es com ens sentim la gran majoria de lliçanencs, siguin votants d'esquerra o no.No és just que per ganes d'arribar al gobern, hagin fet el que han fet, és un fàstic.No tinc tant clar que hagin enserronat als del PP per aconseguir el vot.No sé que hem fa pensar que el repartiment de regidories serà el següent: PSC, com no a hisenda, CIU a urbanisma i PP a obres.Espero equivocar-me sinó, deuen pensar els nous gobernants, d'aqui a quatre anys ja tornaran a venir els d'esquerra a tapar el forat amb sorra.QUIM no afluixeu, feu una oposició forta que d'aqui a quatre anys, o abans, ja en parlarem de qui gobernarà LLIÇÀ D'AMUNT.Fins aviat i molta força

Llegeix +

dimecres, 13 de juny de 2007

Divertiment de gènere

En el nostre món políticament correcte, estem acostumats a sentir com es valora el llenguatge en funció del gènere del substantiu. Per exemple, si algú parla de “ciutadans”, ha d’afegir-hi “ciutadanes”. En canvi, si utilitzem “la gent”, no hem de dir “la gent i el gent” per semblar conscients de la desigualtat social entre homes i dones. Molts d’aquests tics es queden en això, en la pura introducció de duplicació de mots, sense més transcendència que la pròpia redundància.

Ara bé, en aquests dies de balls de sigles entre possibles coalicions, se m’ha desvetllat la veritat sobre la relació entre els partits observant, senzillament, el gènere del nom.

A grans trets, si ens mirem el país veí, els partits mascles dominen l’escena històricament. Partido Popular i Partido Socialista Obrero Español són mascles, mentre que Izquierda Unida, femella, fa la viu viu com pot per no desaparèixer. És més, el PP és transsexual, si recordem que va passar de Alianza a Partido, i que mentre fou femení no va tenir cap èxit. El mateix li passa a IU, que va triomfar com a Partido Comunista mascle, i que ha anat davallant com a femella.

A casa nostra és diferent. Els partits nostrats són femenins. Convergència Democràtica ho és, Unió també, Esquerra també. Fins aquí no hi canvis de sexe. Són agrupacions femenines des de sempre. Iniciativa si que ho és, de transsexual. De PSUC a Iniciativa. Seguint la dinàmica decreixent espanyola, ha remuntat en el context català gràcies al seu canvi de gènere. El PP és mascle i espanyol. Manté en el context català la dinàmica lògica minoritària dels mascles, mentre que en eleccions espanyoles remunta fins al seu nivell espanyol i masculí.

Per explicar el PSC hauríem de recórrer a Aristòtil, amb la seva excepció que confirma la regla, o als orígens del PSC, amb la unió de la Federació catalana del PSOE amb els PSC Congrés i el Reagrupament, on clarament, i només segons aquesta teoria, dominaria amb autoritat la Federación. Tot i així, el PSC és un cas a part. És el gall del galliner. Partit mascle, català, dominant en política municipal i nacional. Practica el matrimoni amb elegància amb qualsevol de les parelles potencials. Es mou amb habilitat entre femelles. La resta de partits han d’aparellar-se com poden i, quan volen, han de compartir mascle. El famós tripartit no és més que un ménage a trois.

Ara bé, entre les múltiples relacions i promiscuïtats variades, la més estable és una relació lèsbica consubstancial al nostre país, la de Convergència i Unió. Alguns en diríem matrimoni, ells, en la seva dinàmica del no-sexisme en el llenguatge, prefereixen dir-ne federació.

Llegeix +

dimarts, 12 de juny de 2007

"El meu carrer"

En una dolorosa conjunció d’esdeveniments, ara fa quatre anys, el dia 23 de maig va morir en Jaume Farriol, el meu pare. Dos dies abans de les primeres eleccions que vam guanyar. Mai va arribar a saber que el seu fill seria alcalde. De fet, tampoc li feia cap gràcia. Em protegia. A ell, i a la meva mare, els dec la meva vocació política. Pel seu compromís i per la passió de tots dos pel debat i la coherència entre actes polítics i les idees.

En un dels actes d’homenatge que es van succeir aquells dies, en Miquel Aguirre va llegir aquest article del llibre
Batenvic. “El meu carrer” és la constatació que tot canvia, inevitablement, per què nosaltres canviem. És també una visió civilitzada de la convivència, una guia ideològica de l’urbanisme cívic. És reflex d’allò que en política municipal hem batejat com a pràctiques de bon veïnatge. Una manera natural de viure el teixit social que tan enyorem en el nostre poble.

El meu carrer

I és que la gent, abans, era més alta que no ara. I més apersonada. I més ferma. I tenia un garrot de cuixes que Déu n’hi do! I parlava amb veu gruixuda i aspra. I quan s’emprenyava feia uns bruels aterridors.

I és que els vailets, abans, eren més cepats que no pas ara. I en Jordi de cal matalasser, per exemple, quan tenia set anys era molt més robustàs que no pas els marrecs d’ara, que semblen nyicris. I és per això que en Jordi em tombava d’esquena en un tres i no res. I em feia plorar de ràbia.

I és que, els que anaven a la mili eren més homes que els d’avui en dia, que semblen nens. I tenien barba serrada. I no eren com els d’ara que, per més que dissimulin, se’ls veu tendres com un colomí.

I és que el carrer de Sant Martirià – el meu carrer- era molt més llarg que no pas ara. I s’acabava lluny, a la font de les Ànimes, on en Tites –l’enterramorts- despatxava els difunts amb aquells parenostres tan sentits que feien rodolar cigrons en forma de llàgrimes.

I el carrer era més ample. I les cases més altes. I els balcons més sortits. I les portes més grosses. I els badocs més badocs...

I és que abans la gent del meu carrer no hi passava. Hi vivia. Anava i venia, certament, però sobretot hi estava.

I és que el carrer era una tallada de sol, un passadís de vent, una glopada de dia o de nit que, segons totes les aparences, ens havia estat particularment encomanada.

I és per això que la mare i l’àvia sortien cada matí carregades d’escombres i regadores. I polien el tros de carrer que, vés a saber per què, ens havia estat concedit en usdefruit reglamentari.

I els vianants eren molt conscients que, quan passaven davant de casa, passaven pel “meu” carrer: allà on nosaltres vivíem. I deien bon dia o passi-ho-bé, com excusant-se. I llavors, per poques ganes que en tinguessin, les dones de casa encetaven una conversa que –bé prou es veia- era de circumstàncies. I era el tribut que calia pagar, el peatge discret que els passavolants satisfeien per poder passar davant de casa.

I és que el carrer era, també, territori. I centre informatiu. I abocador de paraules. I quan passava un automòbil –que la gent en deia auto- tothom sortia a veure’l. I quan passava un senyoràs la gent l’espiava a cua d’ull, vés a saber on anava. I quan tocaven campanes –ai!, que n’eren de boniques i tristes les campanes! –tothom sortia a preguntar qui s’havia mort. I si tocaven a foc la commoció, al carrer, era absoluta, inenarrable.

I als vespres d’estiu el carrer es convertia en sala d’estar, en reducte fortificat i d’estricte vigilància. I és que els habitants de les cases –propietaris del “seu “carrer- sortien i acampaven. Era una estesa de cadires, gandules, tamborets... I dones espitregades. I homes en samarreta. I els vianants passaven –llavors si que passaven!– repartint bones nits a dreta i esquerra com una lletania, com un tràmit: un implícit “perdonin que els molesti”... I tot el carrer, com un eco distret i repetit els contestava, i els contestava, i els contestava...

I van passar els anys. I jo observava. I jo veia, una mica perplex, que les coses s’empetitien. I que les persones es desinflaven. I que la gent i els animals eren cada vegada més desnerits, escarransits, poca cosa.

I un dia em vaig adonar que el carrer – el meu carrer – s’havia encongit. I que ja no era un carrer per viure-hi: era un carrer per passar. Hi passaven, sobretot, gent amb pressa i coses metàl·liques que feien sorolls i pudien. I encomanaven a vidres i pensaments una mena de trontoll desagradable.

O sigui que el meu carrer, com els altres carrers, és un tràngol, un sac de gemecs, un paisatge que cal mirar, com els penya-segats, des de darrera d’una barrera simbòlica i quadriculada.

I és que, ara, les portes no serveixen per obrir-se enfora sinó per tancar-se endins. I fan enyorar el temps en què el carrer no era per passar, era per viure. I quan la vida era passar i el passar també era viure.

I, a vegades, m’agrada tornar al meu carrer com si encara hi visqués. I, de nit, posar-me arran de parets i caminar poc a poc. I encongir-me. I fer-me petit perquè el carrer es torni gros. I llarg. I ample. I sigui com un túnel del temps on es barregin els vius i els morts. I tots els records. I les velles – vellíssimes – enyorances.

I un cop l’any, m’agrada venir al meu carrer perquè , sense artifici, sense abocar-se al túnel del temps, es torna taula. I llavors tot és un desfici de plats i forquilles. I amanides que van i vénen. I ampolles de vi que s’escolen en gots que es buiden dins forats, plens de llengües i dents, que engeguen paraules. I tot és un cau allargat de convivència. I sembla que, altra vegada, el carrer no és per passar sinó per viure.

I és que el meu carrer, com tantes altres coses d’aquest país que estimo, és una ferida del temps que, de tant en tant, es tanca. I torna a ser, com per miracle, un àmbit retrobat. Com aquell temps que, en començar, evocava: quan viure no sols era passar. Quan fins i tot passar era viure.

Jaume Farriol (Banyoles 2-6-1932 / 23-5-2003)

Llegeix +

dijous, 7 de juny de 2007

Voluntat de canvi.

Algun significat membre d’alguna candidatura comentava la manifesta voluntat de canvi que s’havia expressat a les urnes de Lliçà aquest darrer diumenge. L’argumentació, que justificava la seva postura en aquest fet, és del tot correcta: quan hi ha un mandat majoritari que exigeix un canvi de govern, és una traïció a la democràcia no acceptar-lo i posar-hi tots els mitjans i les renúncies que convingui per tirar-lo endavant.

Tot plegat, per mi que sóc de ciències, falla per la matemàtica. Si de cas comprovem-ho.

Quan hi ha expectativa de canvi, la gent es llença a votar, la participació puja respecte a l’habitual. L’any 2003 va pujar un 7% la participació, tot i l’increment de 1800 censats. El dia 27 va votar el 55% de l’electorat, un 10% menys que el 2003 i un 3% menys que el 1999, tot i un increment del cens de “només” 1200 persones.

CiU perd 200 vots, a sumar als 170 que va perdre fa quatre anys, ERC perd 227 vots, quan el 2003 en va guanyar 1.188, PP perd 54 vots, ICV EUiA perd 232 vots i PSC guanya 458 vots, i l’any 2003 en va guanyar 328.
Per blocs municipals, el bloc d’oposició guanya 202 vots, un 2% de l’electorat.
A tall d’exemple, fa quatre anys aquest números van ser de 1241 vots pel canvi, un 14% de l’electorat.

Tot plegat vot a les candidatures en un ambient de calma política i un resultat molt proper a les anteriors, amb els canvis esperats per la diferent responsabilitat de cada un dels grups municipals. Voluntat de canvi?

Llegeix +