dimarts, 12 de juny de 2007

"El meu carrer"

En una dolorosa conjunció d’esdeveniments, ara fa quatre anys, el dia 23 de maig va morir en Jaume Farriol, el meu pare. Dos dies abans de les primeres eleccions que vam guanyar. Mai va arribar a saber que el seu fill seria alcalde. De fet, tampoc li feia cap gràcia. Em protegia. A ell, i a la meva mare, els dec la meva vocació política. Pel seu compromís i per la passió de tots dos pel debat i la coherència entre actes polítics i les idees.

En un dels actes d’homenatge que es van succeir aquells dies, en Miquel Aguirre va llegir aquest article del llibre
Batenvic. “El meu carrer” és la constatació que tot canvia, inevitablement, per què nosaltres canviem. És també una visió civilitzada de la convivència, una guia ideològica de l’urbanisme cívic. És reflex d’allò que en política municipal hem batejat com a pràctiques de bon veïnatge. Una manera natural de viure el teixit social que tan enyorem en el nostre poble.

El meu carrer

I és que la gent, abans, era més alta que no ara. I més apersonada. I més ferma. I tenia un garrot de cuixes que Déu n’hi do! I parlava amb veu gruixuda i aspra. I quan s’emprenyava feia uns bruels aterridors.

I és que els vailets, abans, eren més cepats que no pas ara. I en Jordi de cal matalasser, per exemple, quan tenia set anys era molt més robustàs que no pas els marrecs d’ara, que semblen nyicris. I és per això que en Jordi em tombava d’esquena en un tres i no res. I em feia plorar de ràbia.

I és que, els que anaven a la mili eren més homes que els d’avui en dia, que semblen nens. I tenien barba serrada. I no eren com els d’ara que, per més que dissimulin, se’ls veu tendres com un colomí.

I és que el carrer de Sant Martirià – el meu carrer- era molt més llarg que no pas ara. I s’acabava lluny, a la font de les Ànimes, on en Tites –l’enterramorts- despatxava els difunts amb aquells parenostres tan sentits que feien rodolar cigrons en forma de llàgrimes.

I el carrer era més ample. I les cases més altes. I els balcons més sortits. I les portes més grosses. I els badocs més badocs...

I és que abans la gent del meu carrer no hi passava. Hi vivia. Anava i venia, certament, però sobretot hi estava.

I és que el carrer era una tallada de sol, un passadís de vent, una glopada de dia o de nit que, segons totes les aparences, ens havia estat particularment encomanada.

I és per això que la mare i l’àvia sortien cada matí carregades d’escombres i regadores. I polien el tros de carrer que, vés a saber per què, ens havia estat concedit en usdefruit reglamentari.

I els vianants eren molt conscients que, quan passaven davant de casa, passaven pel “meu” carrer: allà on nosaltres vivíem. I deien bon dia o passi-ho-bé, com excusant-se. I llavors, per poques ganes que en tinguessin, les dones de casa encetaven una conversa que –bé prou es veia- era de circumstàncies. I era el tribut que calia pagar, el peatge discret que els passavolants satisfeien per poder passar davant de casa.

I és que el carrer era, també, territori. I centre informatiu. I abocador de paraules. I quan passava un automòbil –que la gent en deia auto- tothom sortia a veure’l. I quan passava un senyoràs la gent l’espiava a cua d’ull, vés a saber on anava. I quan tocaven campanes –ai!, que n’eren de boniques i tristes les campanes! –tothom sortia a preguntar qui s’havia mort. I si tocaven a foc la commoció, al carrer, era absoluta, inenarrable.

I als vespres d’estiu el carrer es convertia en sala d’estar, en reducte fortificat i d’estricte vigilància. I és que els habitants de les cases –propietaris del “seu “carrer- sortien i acampaven. Era una estesa de cadires, gandules, tamborets... I dones espitregades. I homes en samarreta. I els vianants passaven –llavors si que passaven!– repartint bones nits a dreta i esquerra com una lletania, com un tràmit: un implícit “perdonin que els molesti”... I tot el carrer, com un eco distret i repetit els contestava, i els contestava, i els contestava...

I van passar els anys. I jo observava. I jo veia, una mica perplex, que les coses s’empetitien. I que les persones es desinflaven. I que la gent i els animals eren cada vegada més desnerits, escarransits, poca cosa.

I un dia em vaig adonar que el carrer – el meu carrer – s’havia encongit. I que ja no era un carrer per viure-hi: era un carrer per passar. Hi passaven, sobretot, gent amb pressa i coses metàl·liques que feien sorolls i pudien. I encomanaven a vidres i pensaments una mena de trontoll desagradable.

O sigui que el meu carrer, com els altres carrers, és un tràngol, un sac de gemecs, un paisatge que cal mirar, com els penya-segats, des de darrera d’una barrera simbòlica i quadriculada.

I és que, ara, les portes no serveixen per obrir-se enfora sinó per tancar-se endins. I fan enyorar el temps en què el carrer no era per passar, era per viure. I quan la vida era passar i el passar també era viure.

I, a vegades, m’agrada tornar al meu carrer com si encara hi visqués. I, de nit, posar-me arran de parets i caminar poc a poc. I encongir-me. I fer-me petit perquè el carrer es torni gros. I llarg. I ample. I sigui com un túnel del temps on es barregin els vius i els morts. I tots els records. I les velles – vellíssimes – enyorances.

I un cop l’any, m’agrada venir al meu carrer perquè , sense artifici, sense abocar-se al túnel del temps, es torna taula. I llavors tot és un desfici de plats i forquilles. I amanides que van i vénen. I ampolles de vi que s’escolen en gots que es buiden dins forats, plens de llengües i dents, que engeguen paraules. I tot és un cau allargat de convivència. I sembla que, altra vegada, el carrer no és per passar sinó per viure.

I és que el meu carrer, com tantes altres coses d’aquest país que estimo, és una ferida del temps que, de tant en tant, es tanca. I torna a ser, com per miracle, un àmbit retrobat. Com aquell temps que, en començar, evocava: quan viure no sols era passar. Quan fins i tot passar era viure.

Jaume Farriol (Banyoles 2-6-1932 / 23-5-2003)