dilluns, 18 de juny de 2007

Niente è reale

Probablement us dec una explicació.
Les darreres 3 setmanes hem estat de pactes. Estar de pactes és com estar de vacances, t’ho passes molt bé, vas de bòlid, veus coses fantàstiques, però de fet no hi ha res real. Quan tornes et trobes la casa plena de pols i amb el desordre que la vares deixar.

En fi, truques i no et responen. Parles i t’escolten, o no. PP si, CiU no. Després els del PSC et retreuen que no els has trucat –els que tu havies trucat primer – . Quan hi parles ja ho tenien fet d’abans però t’escolten.

Llavors truca la Federació Socialista del Vallès Oriental en persona i et demana oferta, oferta que és corregida i acceptada per la Federació Socialista del Vallès Oriental en persona. Enmig del tumult convergent traït del divendres esperes que vinguin els acceptants del pacte, i quan vénen, vénen freds i prudents. No malfies, perquè ets de bona pasta. No en malfies gens, però t’assegures que el PP es votarà ell mateix. I et diu que si, que no té ganes de governar en connivència amb convergència i unió i pe essa ce.

I en aquest escenari et trobes el dissabte, 16 de juny de 2007, dia de Sant Ferriol, prevere i màrtir (de debò, mira-ho al santoral). Tens per una banda un PSC que vol governar amb tu sobre la base d’un pacte acordat. Tens, a l’altra banda el PP que no ha arribat a cap acord amb el PSCCiU lliçanenc i a EUiAICV que t’ha jurat amor etern.

Les dotze, pati de butaques del pavelló de l’IES. Escenari improvisat d’aquest ple de constitució de l’Ajuntament per manca de previsió de l’escenari clàssic, l’Aliança.
El PP, representat per dos regidors no hi és. En Pedro Grau – nom oficial – truca i truca per telèfon. Mirades buides creuades amb l’Ignacio Simón – nom oficial – que no deien res.

Finalment arriba primer el segon representat del PP, mirada baixa i absent. El primer representant arriba segon, trencat.

“Estem fora” Només se’m va acudir dir això. Els companys, incrèduls i seriosos em miraven. Estem fora. Quina ximpleria. A partir d’aquest moment som uns autòmats. Intentem portar la mentida i la traïció amb dignitat. Al cap i a la fi nosaltres en som les víctimes. Nosaltres i el nostre poble.

Vaig veure individus plorar abans que jo ho fes. Ploraven d’alegria pel seu triomf sobre la voluntat de les persones, per la seva agressió a la voluntat dels representants d’un partit, per l’espectacle dantesc de la democràcia a casa nostra.

Tornant al meu italià estimat i tan sols intuït, prenc els versos d'una cançó de Battiato, que defineixen aquests dies en la seva mentida constant. Són la lliçó que hem d'aprendre.

...
Niente è come sembra niente è come appare
perché niente è reale
...
Franco Battiato 2007 "Niente è come sembra"

4 comentaris:

Mirador ha dit...

Algú en fa saber que el divendres de matinada, com en la cançó de la María del Mar Bonet, dos homes negres i espantosos de noms Isidre i Pedro varen treure del llit el Ignacio Simón i varen rastrejar fins localitzar.lo en Santiago Ariza que havia literalment fugit de casa seva intentant evitar el xantatge d'aquells homes dolents...¿Será veritat o ell era el quart genet de l'Apocalipsi?

Anònim ha dit...

Crònica d’una traïció. Això vol Lliçà o potser s’ho mereix?. Heu d’estar tocats, abatuts es lògic, això que ha passat es difícil d’assumir no pel resultat sinó per les formes i més quan creus en les persones, la majoria de gent del poble tenim aquest sentiment. Però ara heu de treballar més que mai per Lliçà, justament ara Lliçà es quan més us necessita al 100%. Sé que ho fareu. I espero tornar a tenir-vos ben aviat com a equip de govern d’aquest poble tan particular anomenat Lliçà d’Amunt.

Anònim ha dit...

O Justícia, no us quedeu inactiva!
No calleu, o Veritat, no resteu impassible!
Mireu com bramulen els vostres enemics,
els qui us odien adrecen el cap.
Comploten contra el vostre poble,
deliberen contra els vostres servidors...
Si, convergeixen tots a l’una
per fer aliança contra Vós:
els campaments de convenients i pesseceros,
fins mig pepé s’ha ajuntat amb ells,
s’han aplegat a l’ordre de Satanàs...
Disperseu-los, Déu meu, com la llavor del card,
com el boll a mercè del vent.
Com el foc que abranda un bosc,
com la flama que devora les muntanyes,
perseguiu-los amb el vostre huracà,
desbarateu-los amb la vostra tempesta.
Cobriu-los la cara de deshonra,
que quedin avergonyits i es perdin,
deshonrats i confosos per sempre;
I que sàpiguen que VOLEM SER !!!!

Salm 83

Mertxe Mateo ha dit...

Sóc lliçanenca de naixement, i estimo el meu poble. Durant molts anys vam creure que no hi havia res més bo del que se'ns oferia. Un dia, però, les noves generacions, i m'atreveixo a dir un pèl més agosarades que les anteriors, vam decidir apostar per un projecte nou que volia contruir un poble de debò. Això ha estat possible, però de cop i sense raó de ser ens hem tornat a quedar orfes. Què ha passat? Jo no ho entenc, però si d'això en diuen estimar el poble ... El que tinc clar és que no es pot fer res bo a traïció, amb rencors i ànims de venjança. Només em resta dir gràcies i força i endavant.