dilluns, 29 de desembre de 2008

Un ple post-innocents

Després de la primera etapa de les festes nadalenques, l'activitat municipal revifa en una sessió intermitja, en aquests dies de l'any que són en terra de ningú.

Finalment revinguts, alguns temes ja coneguts del nostre estimat poble retornen als tràmis de ple, amb una presència festiva que els fa com de colors, lluentons i molsa. Quin d'aquests temes farà de sant Josep? quin de mula? quin serà el caganer?

En fi. El pessebre de l'ajuntament continua fent la viu viu sense massa entusiasme.

Recordeu que les sessions de ple són gratuïtes, no és prohibit gaire bé res i hi ha calefacció. Podreu gaudir de la proximitat dels pares de la pàtria que ens administren els impostos i fruir amb les seves sàvies paraules.

I als que no vingueu, que acabeu de passar unes bones festes.

Ordre del dia

1 - Designació dels membres del Consell de Participació Ciutadana.

2 – Aprovació inicial de l’actualització del Projecte de la Variant del Camí de la Serra.

3 – Aprovació inicial del Projecte de Soterrament de la línia de mitja tensió del carrer Palamós.

4 - Aprovació inicial del Projecte de Soterrament de la línia de mitja tensió del carrer Empordà.

5 – Aprovació inicial del Projecte de Pavimentació de diferents carrers de Lliçà d’Amunt.

6 – Aprovació de la formulació de la revisió del POUM de Lliçà d’Amunt i del seu programa de participació ciutadana.

7 – Aprovació definitiva de les Ordenances Fiscals per a l’exercici 2009.

8 – Aprovació definitiva del Pressupost Municipal per a l’exercici 2009.

9 – Delegació a l’Organisme de Gestió Tributària de la recaptació de la taxa per retirada de vehicles abandonats o estacionats defectuosament.

10 – Sol·licituds de subvencions al Fons Estatal d’Inversió Local.

Llegeix +

dimecres, 17 de desembre de 2008

De bat (?)

Després de veure les conseqüències del debat de l’estat del municipi se m’acut que va ser un de bat de l’Estat al Municipi. Els actors que hi manaven eren ells, els que manen a Espanya. Els del PP, sorneguers, suficients recitadors de cèntims. Els del PSC, exhibint el catàleg de serveis de la diputació, ambigus funcionaris professinals.

Els de CiU, els d’aquí, com sempre espessos, sense assumir res del que han fet amb aquest poble els darrers 30 anys, repartint receptes anacròniques per embolicar encara més la troca, abans d’esllanguir-se definitivament d'aquí un parell d'anys, als braços dels seus somrients amants.

Al final, el que defineix el debat és la resposta que es va donar a una persona del públic: el programa del govern és aquell que varen acordar contra el nostre programa de govern. Amb una gènesi així no estrany que el govern faci d’oposició. I estant vacant el paper d’alcalde, fes jo d’alcalde.

Ni un sol pla, ni un sol objectiu, ni una sola proposta nova. Han recuperat el Camí de la Serra per polir-se els 2,3 milions de finançament municipal extra per l’any que ve. Encara no se n’han adonat que el trànsit, un cop al barri de Sant Joan, haurà de recular i travessar tot el nucli per sortir per la carretera de Granollers. O intentar sortir per Lliçà d’Avall (no crec que l’alcalde Carreras (CiU) els deixi passar gaire més enllà del seu primer semàfor).

I a la premsa què? Res de res. No va servir de res que vingués un periodista que, com en el Ple de pressupostos, va transcriure dades i opinió del govern. Aquesta vegada era la data d’inauguració de la biblioteca i l’opinió de l’Ariza i el PSC que era molt cara i que era una ruïna.

Home, després de les responsabilitats històriques de tots ells en aquest poble, sembla que escampar mentides és l’esport del govern. I la premsa, com sempre, en els llims, intentant que els seus ocupin (encara més) llocs de poder.

I la gent? Doncs poca. I les preguntes? Previsibles. I les repostes del govern? Clarificadores, en el sentit que tot és manca de compromís, diners màgics que ens salvaran, indefinició de model i un sentor de desànim i resignació. Això si, el que es va entendre és que volen posar molta gent als barris perquè paguin la factura dels que ja hi som. I això és una solució? qui s’ho creu?

Ep, però la premsa va dir que va ser ensopit i que Ca l’Oliveres és una ruïna!

I això és el que compta.

Llegeix +

Perquè si

Divertiment de gènere
(publicat el dia 13 de juny de 2007)

En el nostre món políticament correcte, estem acostumats a sentir com es valora el llenguatge en funció del gènere del substantiu. Per exemple, si algú parla de “ciutadans”, ha d’afegir-hi “ciutadanes”. En canvi, si utilitzem “la gent”, no hem de dir “la gent i el gent” per semblar conscients de la desigualtat social entre homes i dones. Molts d’aquests tics es queden en això, en la pura introducció de duplicació de mots, sense més transcendència que la pròpia redundància.

Ara bé, en aquests dies de balls de sigles entre possibles coalicions, se m’ha desvetllat la veritat sobre la relació entre els partits observant, senzillament, el gènere del nom.

A grans trets, si ens mirem el país veí, els partits mascles dominen l’escena històricament. Partido Popular i Partido Socialista Obrero Español són mascles, mentre que Izquierda Unida, femella, fa la viu viu com pot per no desaparèixer. És més, el PP és transsexual, si recordem que va passar de Alianza a Partido, i que mentre fou femení no va tenir cap èxit. El mateix li passa a IU, que va triomfar com a Partido Comunista mascle, i que ha anat davallant com a femella.

A casa nostra és diferent. Els partits nostrats són femenins. Convergència Democràtica ho és, Unió també, Esquerra també. Fins aquí no hi canvis de sexe. Són agrupacions femenines des de sempre. Iniciativa si que ho és, de transsexual. De PSUC a Iniciativa. Seguint la dinàmica decreixent espanyola, ha remuntat en el context català gràcies al seu canvi de gènere. El PP és mascle i espanyol. Manté en el context català la dinàmica lògica minoritària dels mascles, mentre que en eleccions espanyoles remunta fins al seu nivell espanyol i masculí.

Per explicar el PSC hauríem de recórrer a Aristòtil, amb la seva excepció que confirma la regla, o als orígens del PSC, amb la unió de la Federació catalana del PSOE amb els PSC Congrés i el Reagrupament, on clarament, i només segons aquesta teoria, dominaria amb autoritat la Federación. Tot i així, el PSC és un cas a part. És el gall del galliner. Partit mascle, català, dominant en política municipal i nacional. Practica el matrimoni amb elegància amb qualsevol de les parelles potencials. Es mou amb habilitat entre femelles. La resta de partits han d’aparellar-se com poden i, quan volen, han de compartir mascle. El famós tripartit no és més que un ménage a trois.

Ara bé, entre les múltiples relacions i promiscuïtats variades, la més estable és una relació lèsbica consubstancial al nostre país, la de Convergència i Unió. Alguns en diríem matrimoni, ells, en la seva dinàmica del no-sexisme en el llenguatge, prefereixen dir-ne federació.


Text ocult

Llegeix +

dimarts, 25 de novembre de 2008

El ple d'aquest dijous.



Dijous, a les 19h al Casal de la Gent Gran, Gran Ple Municipal. Única funció!
Es parlarà, ben segur, del nou pressupost municipal: Un gran esforç de contenció reduint la inversió, cobrant 5.000.000 de Mango i endeutant-se en 2.400.000 euros més. I a banda, cobrant quotes urbanístiques i contribucions especials. I a més a més, 2.000.000 de despeses financeres.

Aquest número, tradicionalment lluit, consisteix en una espessa disquisició sobre l'estabilitat del pressupost, una carta als Reis d'inversions impossibles de realitzar, un seguit de retrets entre nosaltres i el govern, alguna amenaça velada i una votació tàcita, 10 a 7. Sol ocasionar algun badall, veniu preparats. Per cert, normalment, encara que estigui tot equivocat, el govern municipal no rectifica.

També s'aprovarà, si ningú ho impedeix, un crèdit de 2.100.000 euros a l'euribor més 1'25, prop del 6% d'interès, per acabar de passar aquest any. En uns temps on els bancs no deixen quartos a ningú, la necessitat de diners es paga cara.

Un parell de modificacions pressupostàries, una d'elles per posar en venda la parcel·la de la zona industrial Tenes per 700.000 euros aprox. Sacrilegi! es venen patrimoni municipal i a sobre, afectat per la pirotècnia!

Una modificació de ROM que finalment no s'ha consensuat i serà com ells diuen. Amen.
Moció a favor del finançament local i la capitalitat cultural de Tarragona el 2016, o 2018. Ningú sap què serà abans, si la capitalitat o la millora del finançament local.

Aforament limitat, no es fan reserves per avançat. Entrada sota la seva responsabilitat. No es respon de possibles danys morals.

Llegeix +

dilluns, 17 de novembre de 2008

Un globus contra el Quart cinturó


Aquest dissabte hem fet la festa d'Esquerra, a Ca l'Artigues.
El tema d'aquest any ha estat el 4cinturó. Una amenaça real pel Vallès, que en aquest barri es materialitza en un munt d'incerteses en el seu futur. Serà en túnel o fent una circumval·lació que aquesta autopista travessarà el barri.

Des d'Esquerra hem fet aquest acte per posar en guardia a la gent, que ignorava aquesta amenaça tan directa sobre casa seva. Varem estar tot el dia allà explicant els projectes que els amenacen, als molts veïns que es varen acostar.

També estem a tot arreu on podem fer-nos sentir, per defensar el territori d'aquesta darrera ferida. Són molts anys de campanya contra el quart cinturó i, ara que sembla que s'acosta el final, no podem deixar que defalleixi aquest moviment.

Gràcies a tothom que va col·laborar.



Llegeix +

dijous, 6 de novembre de 2008

La imaginació en la gestió: el cas dels residus

En aquest exercici de polivalència que és la política, de la mateixa manera que ahir parlava del Pp, avui puc parlar del quart cinturó, l’executiva comarcal o les escombraries.

Aquest cap de setmana he vist, amb cert orgull, com una de les nostres propostes de govern és copiada ja a mitja comarca. Estic parlant de residus, escombraries i taxes.

Ara fa ja tres anys varem iniciar una mesura absolutament pedagògica, que pretenia premiar l’ús de la deixalleria, descomptant el 10% de la taxa d’escombraries, a qui la utilitzés 10 vegades repartides al llarg de l’any. Aquesta mesura va tirar endavant sense massa fe de molta gent. La seva efectivitat va ser explosiva. Varem ser capaços de col•lapsar la única deixalleria del municipi, que va passar a ser de les més utilitzades de la comarca, a l’alçada de Granollers o Mollet. Gràcies a aquest fet varem aconseguir la subvenció de 180.000 euros per fer la segona deixalleria del municipi, que s’ha inaugurat aquest any a Palaudàries.

Veig a la premsa comarcal que Granollers, Canovelles, Lliçà de Vall i Mollet han copiat aquest any la mesura: deu cops a la deixalleria; 10% de descompte. No sé si hi ha més municipis que ho apliquen, però vist l’èxit, suposo que anys a venir serà una política que s’anirà estenent.




Seguint aquesta línia, els grups al govern municipal de Lliçà d’Amunt tornen a innovar. Aquest cop amb el compostatge domèstic. Les ordenances fiscals de l’any que ve proposen un descompte d’un 5% per qui faci compostatge domèstic. És clar que implica un seguit de condicions més complexes que l’ús de la deixalleria – visita d’inspector municipal inclosa, disposar de l’espai pel compostador, una certa formació – però crec que és bo plantejar-se aquest repte. O tots plegats creiem que és raonable consumir tants recursos públics recollint la fracció orgànica dels residus? És raonable portar aquests residus a una planta industrial de compostatge? Sobretot quan, a Lliçà, el 95% de la població té possibilitat de compostar a casa.

És veritat que el compostatge no serà mai universal, sempre hi haurà algú que no el farà, i per tant, la recollida de la fracció orgànica serà necessària. Però mesures així fan pedagogia dels mitjans que tenim al nostre abast per resoldre, d’una manera ben tradicional, el problema dels residus orgànics.

Llegeix +

diumenge, 2 de novembre de 2008

Avui parlo del PP, i en p.

Avui que plou, puc posar un post que parli del pp només amb paraules en pe?

Del PP del poble en puc parlar en pe. Pot ser que prometin pencar pel poble, però per mi puc pensar que es preocupen prou per pinacles, pals i penons. Perque paraula no poden prometre'n, que de promeses no en pot parlar el primer del pp.

El paer els porta en primer pla. Procura portar-s'hi bé, no passés que potser pensessin en passar a la posició passada, de primar el poble per sobre la potestat.

La parla que porta pe posada primera pot parlar del parell de persones que presenten el partit parlat per pe. Un parell de Peps, o Pepe per dos. Podrien pertanyer a Palau de Plegamans, Polinyà o Parets - ho penso per la pe del primer- .

Al passat preguntaven al Ple pels préstecs i els preus i proposaven pavimentar passetjos i portar les persones a Parets. Al present prenen préstecs per prudència i preveuen pagar amb els preus pujats. Pendents de les peles del polígon, passen com poden el pacte que els ha portat al poder.

Ara parlen de pistes poliesportives a Palaudàries, i de passos de peatons al passeig de Palaudàries, de piscines al poble, de parades de bus, dels preus dels passis i dels prohibits aparcar.

Poden predicar pacte, però quan parlen al paper, procuren picar Esquerra, perque protestem pel panflet del pp. Potser ho pretenen.Prometo que podria ser, però no pas per plaer.


Puc posar un post petit pel partit del parell de personatges propis del pepe. O no pot ser?

Llegeix +

dijous, 30 d’octubre de 2008

Del sistema polític i la responsabilitat pública

Responc en aquest escrit a les qüestions plantejades per un lector anònim en un comentari a un post anterior.
Primer de tot, gràcies per la vostra participació en el blog i gràcies pel vostre reconeixement. La matèria que proposeu és prou transcendent per la nostra qualitat de vida. La política municipal és, efectivament, la política que implica personalment en cada decisió, la que canvia el paisatge que veiem nosaltres i els nostres fills. Discrepo en què la política municipal sigui deutora de la política partidista. En un ajuntament manen les persones per sobre de les ideologies, el projecte local per sobre d’un projecte polític concret (tots coneixem alcaldes que tenen poc a veure amb la línia ortodoxa del seu partit). I malauradament per això mateix, a vegades, les qüestions personals passen per sobre dels interessos polítics i, fins i tot, les prioritats públiques queden supeditades a mesquineses personals.


Veig certa la vostra primera afirmació, quan dieu que veieu els ciutadans indefensos al moment de votar, pel fet que desconeixen la política d’aliances. A mi no m’agraden els pactes que parteixen l’alcaldia entre dues llistes, o els pactes d’uns contra els altres, com també s’ha donat a molts llocs. Penso que la única solució democràtica als ajuntaments – que són ens presidencialistes, no parlamentaris – és l’elecció a dues voltes, si més no en municipis mitjans com el nostre. En un context així, les aliances es farien abans del nomenament de l’alcalde i, per tant, seria la ciutadania qui elegís l’opció política que ha de governar, coneixent abans la naturalesa dels seus pactes.

Estic convençut que el paper dels polítics és el de representació de la gent del municipi en l’estructura municipal. No són tècnics, o si més no, no tenen perquè ser-ho. L’estructura municipal és la que conformen els tècnics municipals. Els polítics podem fer que funcioni millor o pitjor. Si un ajuntament té un mal tècnic, serà impossible fer una bona política en aquell àmbit. Evidentment, si el polític és un incompetent, pot fer que un àmbit deixi de funcionar, per molt bon tècnic que tingui. El regidor ha de tenir sentit comú i voluntat de servei. Després, depèn de les capacitats de cadascú. Pot ser un extraordinari regidor d’educació que no sigui mestre, o un bon regidor d’obres que no sigui enginyer. Ara bé, al final, el polític respon davant tothom dels seus actes i dels actes dels seus tècnics. Si la cosa no rutlla, és el polític qui rep. I també és el polític qui ha de posar els mitjans per corregir el que s’hagi de corregir.

I en aquest sentit tractaria també el darrer punt. L’escola del polític és l’oposició. El paper de l’oposició, quan no en té d’altre, és el de fiscal. Trobar els punts febles del govern, trobar-hi alternatives, fer propostes diferents pels problemes del municipi. Ningú espera que l’oposició doni confiança al govern. Si l’oposició no raona una posició diferent de la del govern, qui donarà una visió alternativa a la oficial? És més, qui votaria un partit que es manifesta còmode estant a l’oposició? També és veritat que el gruix de l’acció de govern ha de continuar quan hi ha un canvi de govern. L’oposició responsable ja es cuidarà de salvar allò que hagi de salvar de l’acció del govern anterior. El que és patològic és la negació sistemàtica de tot el que faci el govern. Aquesta actitud porta a la contradicció o a la paràlisi quan aquests partits arriben a governar. (Mireu sinó l’oposició que varen fer els darrers anys a Lliçà els grups de PSC, CiU i PP, que ara governen. Estudieu també les 30 raons dels socialistes per no votar Esquerra: veureu que la majoria de coses que ells criticaven han quedat desautoritzades per les seves pròpies polítiques, quan no han quedat en evidència per la seva falsedat).

La manca d’implicació ciutadana en la política porta a la manca de matisos. Serveix la caricatura per fer crítica política perquè la política s’ha fet llunyana a la gent. Aquest esquematisme porta a mecanismes empobridors per la societat: la demagògia buida ( que es qualifica de propaganda electoral haver invertit un milió d’euros en millores dels carrers); la transformació del llenguatge (que porta que uns pisos siguin dolents i uns plurifamiliars siguin fantàstics); i el populisme , que pretén haver trobat solucions simples a problemes complexos ( contra la dispersió urbana: bifamiliars enlloc d’unifamiliars). De fet, la llibertat per mentir dels polítics és proporcional al desinterès de la gent per la política.

Sé que fer unes eleccions municipals a dues voltes no són la solució de tots els mals. De fet, en països com França s’hi aplica i tampoc és una meravella. En tot cas evitaria una de les mancances del nostre sistema electoral: el fet que ha passat a Lliçà, que de cinc caps de llista, després de les eleccions hi havia possibilitats que qualsevol dels cinc caps de llista fos alcalde, sense haver de demanar-ho a ningú.
Disculpeu que no aprofundeixi més en la qüestió, però estic segur que tindrem temps d’anar-la desenvolupant.

Llegeix +

El fantasma a l'ajuntament

En temps de halloween, eleccions americanes, difunts i mentides, la nostra màxima autoritat municipal ha decidit mimetitzar-se amb l'ambient de sorpresa i enganyifa.

Ara fa una setmana parlava d'un ple on es va negar que existís un pla parcial de Can Montcau. Avui, oh sorpresa, a aparegut a exposició al públic. Havia estat amagat, disposat a repetir l'anunci de Port Aventura que ens sotragueja aquests dies. Bu!, que ha dit quan per error me l'han tret de l'armari. Buuuu!, que ha repetit el tampó que certifica que "ha estat aprovat per decret d'alcaldia el dia 28 d'octubre". Buuuu!.
I jo que li he replicat, com a l'anunci: Aaaaaahhh!

De fet ells ens menteixen miserablement als plens municipals. I nosaltres ho sabem, i sabem que ells ho saben.

Mentrestant, a la revista municipal, els grups de govern amenitzen les fredes tardes d'aquesta setmana repartint-se els temes: inauguracions, medi ambient i la seva dosi mensual de bilis. Sempre, és clar, en rigorós ordre electoral.

Llegeix +

dijous, 23 d’octubre de 2008

Mentides en el Ple

De diners que canvien de partida, inexplicablement.
Al Ple de setembre d’aquest any, concretament el dia 25 de setembre, es va aprovar una modificació del pressupost que contenia un transvasament de 50.000 euros, del destí que tenien en pressupost – el cobriment de la pista esportiva annexa al pavelló – a fer el vial de Palaudàries. Perquè es suplementa la partida d’aquesta obra, que ja té un milió d’euros, i encara no se sap que valdrà, ja que no té ni projecte? Doncs la resposta que ens va donar el govern va ser que era per a fer el camí de vianants entre el final del terme i el pont de Lliçà d’Avall.


Ara bé, la partida on es varen posar els diners no era la d’aquesta obra – que té ja 50.000 euros assignats al pressupost – sinó a la carretera de Palaudàries pròpiament, la del milió d’euros. La resposta era que tant li feia, ja que eren obres en aquell vial i, per tant, si convenia es podia tirar d’una partida o l’altra indistintament.
Avui mateix l’ajuntament publica l’acord de junta de govern del dia 8 de setembre, 17 dies abans del ple i 10 dies abans de la comissió informativa, on s’assignen 18.203,03 euros per a l’execució de les obres del projecte constructiu de Vial de Vianants a la Carretera de Palaudàries, a l’empresa adjudicatària. Per tant, l’obra val 18.203,03 euros i en el moment que nosaltres els dèiem al Ple que tenien una confusió i ells deien que ja transferirien els diners d’una partida a l’altra, ells ja sabien que ens estaven enganyant i que tard o d’hora ho sabríem.

Per tant l’ajuntament té destinats a aquesta obra 81.796,97 euros més del compte.

O és que aquests diners no serviran per aquesta obra? Exactament, què amaguen?

Llegeix +

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Impostos, Plans Parcials, Plens extraordinaris i embarbussaments col·lectius

Hem tingut ple. El d’ordenances fiscals. Els impostos, per entendre’ns.
L’any que ve els impostos pugen. Per aquest front no hi ha novetats. L’ajuntament aprofita l’embranzida de la revisió cadastral per maquillar la pujada. Els valors cadastrals al nostre municipi s’apujaran, en deu anys, un 150%. A un ritme del 15% anual.


L’impost de bens immobles, la contribució, pujarà aquest 15% anual, ja que és proporcional al valor cadastral. Per amortir aquesta puja, el govern fa allò que va anunciar: baixa el coeficient perquè pugi l’impost, però només una mica, l’IPC, més o menys i de promig, perquè de fet hi haurà qui pagarà més però també qui pagarà menys. I hi haurà qui pagarà, que fins ara no pagava, però també hi haurà qui ha pagat i que, si no ho hagués fet, ara s’ho estalviaria. Per no desentonar, varem acusar el govern de no fer bé les coses. Vaig defensar amb vehemència que s’havia de baixar el coeficient en tres o deu centèsimes i apujar els topalls dels descomptes per famílies nombroses.

Teníem raó, ja ho varen reconèixer. Teníem raó, però se la varen passar per l’aixella i ho varen aprovar tal com anava.

També Can Montcau-Can Malé varen ser protagonistes. En el Ple del mes passat hi havia d’anar aquest expedient. Es tracta de la modificació de la modificació que es va fer al maig. O sigui que es modifica una modificació que modificava la modificació que varem fer nosaltres. Per acabar-ho d’embolicar, resulta que aquesta modificació queda condicionada a l’executivitat de l’anterior i a la tramitació del Pla Parcial que la desenvolupa. A la vegada, el Pla Parcial no es pot tirar endavant fins que no es valori el projecte d’urbanització, que també condiciona l’acord de reparcel·lació que substitueix el conveni que nosaltres havíem signat amb les empreses fa tres anys.

La modificació es fa formalment per reconèixer l’ús comercial d’outlet, o centre de fabricants. Un centre comercial on s’hi podran comprar peces Mango de col·leccions d’altres anys.

A la pràctica la modificació el que fa és canviar una altra vegada la distribució de zones urbanístiques. I ja és la tercera vegada que la canvien ells mateixos. I encara ho tornaran a fer, m’hi jugo un pèsol!

Nosaltres varem fer evident que aquesta modificació és incomplerta, sense justificació ni quantificació. És més, el mateix document feia referència a l’aprovació simultània del Pla Parcial, que justificaria els canvis de la modificació. Però, és clar, no es podia tramitar el Pla Parcial perquè la seva primera modificació encara no s’ha publicat, no és executiva.

Ells varen afirmar que s’havia de fer així perquè no hi havia Pla Parcial. Ens varem remetre al registre municipal, on hi consta que s’ha lliurat el document definitiu del Pla Parcial. Bé, llavors varen dir que si, que hi havia Pla Parcial però que no servia perquè no acabava d’estar afinat.

O sigui que si, que teníem raó, ja ho varen reconèixer. Teníem raó, però se la varen passar per l’aixella i ho varen aprovar tal com anava.

Que lluny queden els governs que tenien una posició política en els impostos. Que rebaixaven i apujaven impostos amb algun criteri. Que lluny els debats de model de poble, d’estratègia urbana o, senzillament de futur. Aquest ple va ser un marasme tècnic, una discussió formal sobre tràmits, percentatges i publicacions. Ni una intenció de fons, ni un propòsit de transformació, ni una millora en la qualitat de vida de la gent.

Als plens passa com en els partits de futbol, que si un equip juga malament, el mal joc s’acaba encomanant a l’altre. Estic segur que qui va assistir al ple va anar-se’n cap a casa amb la sensació d’haver perdut el temps miserablement.

Llegeix +

diumenge, 12 d’octubre de 2008

30 anys de Volta en Carro als Països Catalans

Un u d’octubre, com el que hem passat, però de l’any 1978, es varen reunir dues mil persones a Lliçà d’Amunt. Mai no s’havia aconseguit reunir-ne tantes, ni mai més s’ha fet – amb el permís del duet Montins-Bustamante, que varen amenitzar la festa de 2002 – .

Potser eren tres mil, o més. A aquella festa hi va anar molta gent. Gent d’aquí i de fora. Passavolants i prohoms de la vida política d’aquell any constitucional. El nostre poble era diferent, el nostre país era diferent. Era un país sense història, amb una democràcia per estrenar. Era el moment de l’esperança sense límits, de la por desmesurada en una societat innocent.
En aquell país de pors atàviques, de guàrdies civils amb tricorni de xarol, de renaults 5 i 127 de dues portes, una colla d’eixelebrats es varen empescar una aventura fascinant. La volta en carro als Països Catalans.

En cent dies quatre carros, quatre cavalls i, per torns, 300 persones, varen recórrer 3000 quilòmetres per petites carreteres, camins, túnels i mar. I en aquells 100 dies voleiaven les campanes per rebre’ls en pobles semblants al nostre. També alguna pedra va voleiar a la ratlla del Sènia.

Final de trajecte amb Jordi Pujol, la Trinca, envelat i molta gent. Era el temps de la societat civil, de les iniciatives sense subvenció. Era el temps dels ajuntaments absents.
Va ser el temps que ens va veure créixer. Allà va néixer alguna vocació política, algun amor i moltes amistats. Gent d’aquella que, quan la veus, no pots estar-te'n de pensar que també hi eren, amb tu, en aquella gesta. I també hi havia en Pedrerol, l’ Isidre del garatge, en Siu (Ballester), en Joan de Vic, en Quim Tuixells, l’Enric Torras, en Pere Relats, en Fermí, en Miquel i la Magda, en Raf i la Maria, en Farriol, en Ruiz Calonja, en Tàcies, en Jaume Dantí. I molta més gent. També la mainada, que teníem 15, 16 o 17 anys.

Ha passat el temps. Tots plegats som més vells i més savis. Tots hem perdut l’empenta dels que estrenàvem vida i poble. Hem perdut la nostra innocència. Tots hem vist com canviava la Vall del Tenes, com canviava el nostre país. Ara no es pot anar en carro per les carreteres, ni es pot trobar un carro en una masia. Ni masia trobaríem.

Per això, per irrepetible, iniciàtica, agosarada i casolana, la Volta en Carro als Països Catalans va acabar ara fa trenta anys. Pel moment històric que va viure, és l’inici de la vida adulta de la nostra societat, alliberada del jou del franquisme, i tanmateix desorientada, òrfena de referents.

Llegeix +

dimarts, 7 d’octubre de 2008

La ració de xocolata

George Orwell descrivia un nou món que sorgiria després de la segona guerra mundial a la seva novel·la 1984, escrita el 1948, enguany fa seixanta anys.

Al llibre, prefigura una societat dominada per les “telepantalles” i el Gran Germà. Una societat sota control, on tothom és espiat i ningú té dret a discrepar. Una societat on el llenguatge es converteix en una “novaparla”: un seguit de signes i lletres que no permeten a la gent reflexionar sobre allò que han llegit.

En aquesta realitat profetitzada, existeix un Ministeri d’Informació, que té per missió actualitzar constantment les notícies, noves i antigues. Per exemple, quan es retalla la ració de xocolata, s’actualitza la notícia de la darrera retallada i se’n rebaixa la quantitat. Així, els titulars dels diaris del dia poden dir: increment en la dosi de ració individual de xocolata. Gràcies al govern del Gran Germà, la producció de xocolata ha pujat i les nostres vides seran millors.

En fi, res que no coneguem de primera mà passats aquests 60 anys.

En aquest temps municipals d’auditories tardanes m’ha caigut a les mans l’auditoria dels comptes de l’any 2005. Eren anys difícils, quan l’ajuntament estava sotmès a un Pla de Sanejament financer.

En aquells moments difícils l’ajuntament va subvencionar en 88.164 euros les entitats esportives. Recordeu que el juny passat, una notícia del web municipal deia que s’havien incrementat aquestes subvencions fins als 83.235, un 20% més que l’any anterior.

Com la ració de xocolata al país del Gran Germà, el Ministeri d’Informació reescriu les dades dels anys anteriors per justificar una baixada de subvencions disfressant-la d’increment.

I això només és la xocolata.

Llegeix +

dimarts, 26 d’agost de 2008

Tinto de verano i Michael Phelps

Ja tornem a la feina. Aquest any les vacances han estat intenses. I breus, com sempre. Ha estat l’agost del “tinto de verano”, d’en Michael Phelps i del finançament. De les balances fiscals i el nacionalisme “esp”.

Avui he tingut l’acudit d’escoltar la COPE. M’heu de perdonar, però a quarts de vuit la COPE és millor que la cafeïna. He sentit els comentaris, la fina ironia, el sarcasme acusador contra Catalunya tota. He tingut la impressió que, realment, estem parlant de països diferents. Des del punt de vista purament espanyol, no puc entendre que ells censurin la pressió que es pugui fer per obtenir un millor finançament. L’estat té mecanismes per obtenir el millor tracte per una “comunidad”. Mecanismes de l’Estat que ells patrocinen i adoren. Mecanismes que molts han usat abastament abans que “Cataluña” per poder donar servei a una part de la seva nació. Però, és clar, l’Estat és un i la nació una altra, i els seus límits no semblen coincidir en l’imaginari espanyol.

Menció a banda és la derrota en tota regla del sentiment català en els jocs olímpics de torn. L’Armada espanyola ha aconseguit un dels seus triomfs més sonats en el seu camí d’afirmació nacional, que a ritme de traca sorollosa, ens martelleja des de l’Eurocopa de futbol. I és que, si heu llegit l’obra d’Orwell, 1984, sabreu que la victòria no és complerta si no s’anorrea la capacitat de resistència de l’enemic.

En aquests jocs ha funcionat perfectament un pervers mecanisme de coacció nacional. Com pots no enorgullir-te d’un bon paper d’un equip de bàsquet fet amb gent de la franja que va de Castelldefels a Badalona? Com pots no vibrar amb el joc d’un equip d’hoquei amb base a Terrassa? Com pots lamentar un gol de Xavi, o un exercici de Deferr, o el ball aquàtic de Mengual? I en canvi, cada vegada que aquests catalans guanyaven, s’alçaven els Borbons i s’encenia la flama de la “patria” seva. La cirereta del pastís és un fons negre de pantalla, amb unes lletres blanques que diuen allò que “ser español no es una excusa, es una responsabilidad”. Si en Gasol hagués fet la versió catalana de l’espot, ens hauria semblat a tots una mica carrincló, massa localista, poc cosmopolita.

Al final del llibre d’Orwell, el protagonista que s’havia revoltat contra el Gran Germà, acaba estimant-lo. És només llavors, quan l’han vençut i convençut, és només llavors quan l’eliminen.

Llegeix +

dijous, 31 de juliol de 2008

De festasses, estalvis i subvencions

L’ajuntament ha decidit tirar la casa per la finestra. Aquest setembre, a la festa major, han decidit que no en tenen prou amb els 140.000 euros que tenien en el pressupost, més els patrocinis i ingressos que podien obtenir. En volen 60.000 més.

I no és qüestió de comparar, no. L’any 2007, la darrera festa major que varem muntar nosaltres, va sortir per poc més de 120.000.

Aquí la qüestió és que, en una ampliació de la partida de festa major, el govern de PSC-CiU-PP, s’hi ha gastat la meitat dels estalvis de l’ajuntament, el romanent de tresoreria. L’any passat hi va haver romanent positiu (estalvis entre ingressos i despeses). Ara l’Ajuntament se’l ventila en festes.

Seria normal que se’ls gastessin en inversions, o que el guardessin per si aquest any van maldades i no cobreixen els ingressos que esperen.

No. Ells se’ls gasten en festes.

En una moció que varem presentar al Ple municipal els varem demanar que es gastessin aquests diners en subvencions per l’aplicació de l’ordenança de l’aigua. Varen dir que no, que ells prefereixen gastar-se els diners en fer una festa més sonada. Així mateix.

Varem argumentar que si aquests mateixos diners es posaven en subvencions per la millora de l’estalvi de l’aigua, dinamitzaríem l’economia local, ja que per cada euro de subvenció el particular en posa deu o quinze. Res. Que no, que no. Que ells se’ls gasten en festes.

Probablement molta gent no se’n recordava, de les festes sumptuoses, del luxe de 100 violinistes vinguts de tot Catalunya per tocar tres minuts al Sopar de l’Avia, dels sopars a preu simbòlic servits pel càtering de la Masia, dels impagats municipals, dels piromusicals de la Maravella, dels sots als carrers, de les excursions en vaixell, de les pòlisses de crèdit, de les farres a la Torre de Collserola, de les factures sense pagar i al calaix fins l'any que ve...

Llegeix +

dissabte, 26 de juliol de 2008

Els suggeriments de PSC-CiU-PP al Pa Terrirorial: el Quart Cinturó per Sant Eulàlia

"QUART CINTURÓ - RONDA DEL VALLÈS

Que encara que s’accepti la necessitat d’una via transversal per construir un sistema de comunicació en xarxa que faciliti la mobilitat i comunicació tant amb àmbits locals com generals, considerem que és inacceptable la seva implantació, de la manera proposada en l’avantprojecte del PTMB, al seu pas per Lliçà d’Amunt. (...)

Entenem que aquesta via, hauria de mantenir-se per a la reserva actual en els termes municipals de Caldes de Montbui i de Santa Eulàlia de Ronçana el qual té una millor adaptació a la topografia i morfologia del terreny i passaria per llocs ja compromesos històricament per aquesta via i s’anul•li definitivament el traçat de la interpolar nord com a herència de la Xarxa arterial metropolitana actualment sense sentit.

Aquest traçat permet també una millor comunicació directa amb les infraestructures del transport en el sentit Nord-Sud nacionals i internacionals dotant al Vallès d’una millor accessibilitat i mobilitat del sistema viari bàsic, a més de cobrir les necessitats de transport industrial per carretera de la zona de Santa Eulàlia de Ronçana i Bigues i Riells. "

Suposo que els grups de CiU i PSC de Caldes i Santa Eulàlia subscriuen també aquests text, defensat amb convicció i vehemència pels seus companys de partit a Lliçà d'Amunt.

Llegeix +

Per convicció.

La convicció és el convenciment que la teva lògica és la bona.
El consens és la recerca de les posicions comunes entre diferents grups que tenen conviccions diferents.
Ara resulta que l’equip de govern a Lliçà, ofereix consens, però aprova per convicció. I així, és clar, no ens pot estranyar que acabi descartant el consens.

En un festival de prepotència, dijous passat el ple municipal va aprovar de fer un debat sobre l’estat del municipi, en què ells han estat treballant durant “uns mesos” i que varen presentar-nos una setmana abans del ple. El debat s’ha de fer passat l’estiu, en el segon semestre de cada any. Les nostres queixes varen ser pel fet que no s’hagués preguntat res als set regidors de l’oposició, i que seria millor acordar, en un text conjunt, el format d’aquest debat. Davant d’això la resposta va ser que ells actuaven per convicció, no per consens. Que s’aprovaria i després, en el tràmit d’exposició al públic, ja ho esmenarien.

El festival va continuar amb els suggeriments municipals al Pla Territorial Metropolità. Dijous passat se’ns va fer arribar un text, amb la intenció de consensuar-lo. En una primera versió es eliminar la part del text que parlava de la necessitat de fer el quart cinturó per Santa Eulàlia i Caldes. Nosaltres i ICV-EUiA ens hi havíem oposat. Varem corregir i matisar alguns altres paràgrafs, que es referien als usos permesos en el sòl agrícola i varem eliminar la referència a uns carrils laterals a la C17 que ens semblava sobrera. Varem fer un exercici de consens, intentant reflectir en el text allò que ens unia respecte al que volíem en el nostre entorn.

A la hora de la veritat l’equip de govern va estripar les cartes: varen posar com a activitats al camp els “hotels d’àmbit metropolità i etc...”, les calçades laterals a la C17 i la posició de Convergència d’exigir que es faci el quart Cinturó i que passi per Caldes i Santa Eulàlia. Per convicció.
El consens el varen reservar per les correccions ortogràfiques i gramaticals que hi varem introduir.

La prepotència, el menyspreu a la nostra tasca, la gasiveria i la mesquinesa es varen fer evidents en el tram final del ple: L'Ignasi Simón (PSC) no ens va deixar presentar les cinc preguntes que havíem fet, perquè eren trameses per e-tram a les 19h57’, quan passaven 57 minuts de l’hora reglamentària (24 hores abans del Ple). De res varen servir les nostres protestes, el fet que ells tampoc havien respectat el reglament al convocar el ple només 52h abans (quan el mínim són 7 dies), o el fet que les preguntes es formulaven quan feia ja 26 hores que s’havien tramès. No estava disposat a contestar les preguntes perquè els havíem faltat al respecte al fer-les amb tan poc temps, amb la jornada reduïda que tenen, que fa que no tinguin la tarda per respondre. És que no tenim cap delicadesa amb ells!

Potser el que passa és que no volien contestar alguna de les preguntes que els feiem:

Els projectes, obres i serveis de l’empresa municipal en aquest moment?
Els ingressos municipals per impostos i taxes sobre les obres privades?
Quan es faran les obres d’urbanització a Can Franquesa?
Quan es faran les obres d’enllumenat i xarxa d’aigua a Can Salgot?
Quina empresa o professional ha fet el Pla Estratègic Local?

O tot plegat els va molestar que, en el Cara al Poble del dia 11, ens oferíssim per ser la veu de la gent al Ple, fent-hi les preguntes que la gent ens demanés?

Llegeix +

dilluns, 16 de juny de 2008

Les subvencions i els tants per cent

He vist amb curiositat l'anunci de l'ajuntament de les quantitats assignades a entitats esportives, culturals, veïnals i de cooperació. Han repartit 200.000 euros. Naturalment, amb posat culpable he anat a recuperar allò que es va assignar l'any passat en aquests conceptes i ho he sumat: 204.423'06 euros. He mirat desglossat :
95.000 a cultura i joventut + 26.016 a festes de barri= 121.016; L'any passat 122.356'87.
83.235 a esports ; L'any passat 87.087'80.
4.000 a cooperació; l'any passat 7.500.
Per tant, res d'incrementar les subvencions, al contrari, s'han retallat les subvencions en un 5% en cultura, un 8% en esports i un 49% en cooperació.


Text ocult

Llegeix +

Pla Territorial: Espais lliures


El Pla territorial pel que fa als espais lliures al nostre poble.
Emmarca tota la taca urbana amb un tipus de sòl lliure que anomena "espais de protecció especial d'interès natural i ambiental". Aquests tipus de sòls tenen un grau inferior de protecció, però al cap i a la fi són protegits. Revelen la intenció d'aquest Pla Territorial de limitar l'expansió urbana del municipi, en els seus límits més exteriors. Són per remarcar els espais entre barris de La Serra i Palaudàries i per sobre de Can Xicota, en la confluència amb el terme de Canovelles, que són qualificats com a "proteció preventiva del mosaic agroforestal". Amb aquesta qualificació el teixit urbà pot créixer i acabar d'omplir aquests retalls. Sempre en el marc d'una política de racionalització dels barris "especialitzats en ús residencial".

Llegeix +

dijous, 12 de juny de 2008

Un congrés comarcal


Passats els dies, volia fer algunes consideracions sobre el Congrés que varem celebrar a la comarca del Vallès Oriental el 24 de maig.

Primer de tot, donar les gràcies a la gent que va treballar tant per poder tirar endavant la nostra candidatura. Donar les gràcies als que varen donar-nos suport per la cara, perquè varen creure que ho podíem fer bé. Donar també les gràcies als militants que varen venir al Congrés comarcal i varen expressar la seva decisió.

En el marc del debat comarcal es va titllar la meva candidatura d’oficialista. Pels no iniciats, els diré que un oficialista, al Vallès, és un papu. És cert que en la meva candidatura hi havia gent vinculada públicament a Puigcercós. També n’hi va haver que estaven per les altres candidatures. El cert és que la candidatura treballava per l’eficàcia i la unitat del partit a la comarca, des de la neutralitat pública en el debat nacional.

És evident que ens varem equivocar. La majoria de la militància al Vallès Oriental està inquieta. La candidatura guanyadora, amb la seva llarga experiència en el debat comarcal, va explotar a fons l’enfrontament amb la seu de Calàbria i el sentiment de greuge i abandonament que pateix la nostra gent a la comarca, i es va alinear públicament amb Bertran i Carretero. I si ells eren representants d’aquests sectors, llavors era evident que, si ens enfrontàvem a ells, érem dels altres. Va ser un encert.

Amb la meva actitud vaig aconseguir dues coses de mèrit: Ser l’adversari a batre per l’aliança comarcal Carretero-Bertran, i no ser el representant natural de bona part de la facció contrària, Puigcercós-Benach.

Jo, la veritat, estic més còmode en el debat comarcal que en jugar amb les estratègies de partit a nivell nacional. Crec encara que només amb una candidatura no alineada en la clau nacional pot aspirar a representar totes les sensibilitats que hi ha a la comarca. I més quan tenim tanta feina per fer dins del Vallès.

Tot i així, estic esperançat amb la incorporació valuosa a la nova Permanent de gent que em mereix tota confiança i obre expectatives pel futur, com en Raül Valentin o en Joan Masferrer.

Desitjo de tot cor que la nova-vella permanent comarcal tingui molts encerts. A partir del 24 de maig sou els meus representant. Feu-ho bé.

Blog de'n Jordi Cots.

Blog de na Marta Planas.

La notícia a E I

La prèvia a E I

La prèvia a Rcat



Llegeix +

dijous, 29 de maig de 2008

Vive le Québec livre!

El General De Gaulle, que des de sempre em va semblar una mena de gegant del pi-ara-balla-ara-balla, durant una visita al Canadà, va elaborar una frase important:
-Vive le Québec livre! Va dir des d'un balcó, davant l'estupefacció de l'auditori. I el viatge es va acabar a corre-cuita. La interferència del general dins dels assumptes canadencs, va fer més soroll que una interferència radiofònica. O sigui que tot el món va saber – heus ací la qüestió- que els francòfons canadencs tenien aspiracions independentistes.
Ara – tot just fa poques setmanes- els quebequesos han efectuat una votació sobre aquesta opció d'independència. Servidor, que és de poble i que ha conservat aquell caire ingenu i propens a l'embaladiment, que ens és propi, ha observat la situació electoral del Canadà amb una absoluta perplexitat anímica: allò que passava al Canadà era un acte d'autodeterminació literal, autèntica. Era una possibilitat d'independència sense guerra de secessió, sense alcalde de Móstoles, sense tambor del Bruc ni cap altra alteració bèlica.
I què ha fet el govern del Canadà? He preguntat. Llavors un servidor s'ha dirigit a l'agència EFE:
Res. El govern, a part d'argumentacions, no ha declarat cap estat d'excepció ni mobilització general ni res de res.
Servidor no ha quedat convençut. Ha trucat al consolat.
I què ha fet la Policia Muntada? No em diran que la Policia Muntada no s'ha posat el casc?
Res. La Policia Muntada no ha fet altra cosa que posar-se vermella. Com sempre, és clar.

-I què han dit els anglocanadencs? No em dirà que els anglocanadencs no han corregut a manifestar-se a la plaça d'Oriente, de Québec, oi?
Res. Pel que se sap, els anglocanadencs han observat la votació amb diversos sentiments, però en actituds pacífiques.

Servidor no estava tranquil. S'ha dirigit a La Vanguardia:
-I l'exercit? Què ha fet l'exercit?
Res. L'exercit no ha sortit a defensar la unitat dels homes i les terres canadenques.

I el Rei?- ha insistit un servidor- Què ha dit el Rei?
Res. El rei no ha dit res, entre altres raons, perquè no tenen rei.

En un últim intent informatiu, servidor ha exclamat:
-I en Blas Pignar? Què ha dit en Blas Pignar?
Res. Allà no tenen blas-pignar ni cap altra baluerna blavejada.

Oh meravella! El canadà, segons ha descobert, és un país on l'autodeterminació no és un pecat ni una vergonya, sinó un dret realitzable. El Canadà és un estat constituït no pas sobre la força de les armes, sinó per la voluntat sobirana del poble. El Canadà, en definitiva, és un país increïble: totalment civilitzat. Un país on la gent normal pot demanar la independècia, sense que l'empaitin els guàrdies.
Llavors m'he tancat al rebost, perquè ningú no em sentís, i m'he posat a cridar amb tota la força:
-”Vive le Québec livre!”.
Vostès ja m'entenen, oi?

Jaume Farriol
“The Ronçana News”. Maig-juny 1980.


Un any després Tejero irrompia a les corts en la sessió d'investidura d'un president de govern espanyol, Calvo Sotelo.
Vint-i-vuit anys després, encara es tanca la porta a una prudent i enrevessada consulta a un poble pressumpte, en nom de la llei.
Han passat vint-i-vuit anys, dues consultes i cap trencadissa. El Canadà segueix unit i feliç, però ningú no dubta que és per voluntat dels seus ciutadans. I és que ja ho deien en temps remots: “Vive le Québec livre”.

Llegeix +

Connexions


Fa uns mesos, el blog de llicamunt.wordpress.com, anunciava un "error" en el servidor de l'ajuntament de Badalona. Digueu-ne malícia o curiositat malsana, per raons personals que molta de gent no entendrà, he retornat a l'enllaç per comprovar si encara existia aquesta connexió mística entre els dos ajuntaments. Us hi enllaço perque ho comproveu vosaltres mateixos.
Badalona i Lliçà d'Amunt compartim espai a la xarxa, a l'àrea de medi ambient. Estaria bé una justa correspondència a l'espai lliçanenc. Podria ser en cultura?


Llegeix +

dimarts, 27 de maig de 2008

Teniu una pregunta per mi?

Llegeix +

dilluns, 26 de maig de 2008

Poder comarcal

Bé, vostès hauran sentit parlar , alguna vegada, del poder comarcal. El poder comarcal és com la lluna de València: tothom en parla però ningú hi ha estat. Vull dir que, això del poder comarcal és una, ja vella, utopia que, segurament, no serà mai realitat.
El que passa és que la gent de comarques no som comarcalistes. Vet-ho aquí. La gent de comarca ens omplim la boca de discursos comarcalistes, però de seguida que podem, ens escapem a ciutat. O sigui que, com deia, això del poder comarcal no passa de ser una pura excitació literària, pròpia de campanyes electorals, pregons de festa major i sopars de Ronçana.
O sigui que caldria fer alguna cosa. Potser un manifest. Un manifest comarcalista, signat pels caps grossos de costum, faria bonic. En tot cas, potser seria poc pràctic. Avui en dia, als preus que s'ha posat el paper higiènic, aquesta mena de manifestos acaben sempre fent un paper de suplència per a determinades operacions pòstumes, que més val no anomenar.
O sigui que un manifest, allò que es diu un manifest, no.
Potser unatractorada. Precipitar els tractors a la carretera, plens d'homes amb barretina i pancartes que demanen poder comarcal o muerte, tindria la seva grapa. En tot cas, tinc la impressió que la Ciutat ens enviaria el “Septimo” de Cavalleria i ens hauriem de tornar a la comarca amb el tractor entre les cames.
O sigui que una tratorada, allò que se'n diu una tractorada, no.
Potser una marxa a peu sobre Barcelona. S'imaginen centenars de columnes convergint sobre Barcelona. , armats amb pals de pallers, senyeres i, naturalment, barretines? Seria un espectacle fascinant. Un corró inaturable. En tot cas tenim el problema de la Meridiana. Entrar tots de cop, per la Meridiana seria un problema insoluble, com una sortida de missa d'onze, amb un col·lapse total que ens aixafaria uns contra els altres en un inútil holocaust.
O sigui que una marxa a peu, allò que se'n diu una marxa a peu, no.
Potser un sis d'octubre. Traslladar-se a la plaça de Sant jaume i practicar un sis d'octubre des del balcó, amb proclamació de la República Comarcal Catalana, seria d'un efecte fulminant. En tot cas, potser ens enviarien la Brunete. En un tres i no res tindríem la Brunete a les portes de Barcelona i to seria veure per on sortim.
O sigui que un sis d'octubre, allò que se'n diu un sis d'octubre, no.
Potser demanar-ho bé. Si ho demanem bé no ens poden dir que no. Al cap i a la fi tots tenim un parent a Barcelona. Si convencem el parent – que té un parent que treballa a les institucions, que té un parent que coneix un conseller, que té un parent que es diu de tu amb el President- h otindriem tot guanyat. O sigui que tindriem, per fi, poder comarcal. I què en fariem del poder comarcal? Molt senzill: amb el poder comarcal, comarcalitzariem el poder. Repartirem el poder. Contra el vell lema de “Catalunya-Ciutat”, implantarem el lema “Catalunya-Comarca”.
O sigui que repartirem les conselleries, les direccions generals i els caps de servei entre totes les comarques i poblacions de Catalunya. Per exenple, trasmmadarem la conselleria que s'ocupa de finances a Hostalric, la de Sanitat a l'Hospitalet i la d'obres públiques a Parets. Perquè, on es faran millors finances que en un Hostalric, millor sanitat que en un Hospitalet i millors obres públiques que a Parets? I, doncs, seguint amb aquet criteri, els passaré un llistat de possibles i plausibles noves ubicacions. Prenguin nota, si us plau.
Agricultura: Sant Vicenç dels Horts; Caça i Pesca: Cassà de la Selva i Sant Pere Pescador; Esports atlètics: Salt, Esports aquatics: Mollet; Esports automobilístics: Sant Carles de la Ràpita; Esports de saló: Sant Pere de Riudebitlles; Turisme: Hostalets de Balanyà; Presons: Snata Perpètua; Tercera edat: Caldes de Malavella; Segona edat (matrimonis): Santes Creus i Cornudella de Montsant; Primera edat: Sant Sadurni de “Noia” i l'Hospitalet de l'Infant; Impostos: la “collada” de Toses.
Activitats complementàries: Corró d'Amunt; Religions no cristianes: Illa de Buda; Afers eclesiastics: Vallcarca; Relacions amb les altres comunitats autònomes: Sant Jaume d'Enveja; Relacions amb el govern central: La Pera.
En fi, per què els haig d'explicar més meravelles? Al cap i a la fi, totes les paraules d'aquesta proposta s'enclouen en dues: “Poder Comarcal”.

Jaume Farriol. 2-6-1932/23-5-2003
Llegit al sopar del Ronçana i publicat el 1984.

Aquest dies he liderat una candidatura a la presidència de la federació comarcal del Vallès Oriental. El dia 23, divendres, en el clàssic Sopar del Ronçana, protagonitzat per Vicent Sanchís, la gent d'aquesta revista, que celebra el seu 40 aniversari, va voler conmemorar el 5è aniversari de la mort de Jaume Farriol, el meu pare. Per celebrar les seves intervencions en aquest sopar, varen editar una revista especial amb una selecció de textos. Un d'aquests era el “poder comarcal”, que, sense tanta ironia i molta més mala llet, es va disputar poques hores després a Mollet, capital dels esports aquàtics. Va ser un acte més propi d'un altre escrit anomenat "roda de sospitosos".
Només voldria que, en un moment de lucidesa, els pares de la pàtria, els salvadors de les essències, els oportunistes reciclats, els cínics interessats, només per un moment somriguessin davant tanta innocència de broma senzilla i no deixessin d'aplicar-se la càrrega de la ironia d'aquest text del segle passat.
La generació dels nostres pares ens ha deixat un país preparat per fer-se gran. No el malbarateu.

Llegeix +

dijous, 8 de maig de 2008

Arròs

“La participació ciutadana serà el nostre cavall de batalla.” (programa electoral del PSC a Lliçà)

El dia 1 de maig vaig anar a comprar arròs. Tenia gent a dinar i volíem fer una paella. Vaig baixar al súper i el vaig trobar tancat. Vaig anar fins al centre i també, tots els supermercats eren tancats. Allà, uns cartells informaven de la darrera idea del regidor de promoció econòmica de l’ajuntament: fer tancar el dia 1 de maig en un poble com el nostre, que tradicionalment ha obert tots els festius. És la llei. Però és que, en la línia de transparència i promoció de la cosa comercial, el regidor socialista havia tingut la brillant idea d’aplicar-la sense previ avís, comunicant-ho el mateix dia i amenaçant amb sancions als botiguers que no en fessin cas. Una cosa així em va permetre fer una inusual excursió pel municipi veí de Santa Eulàlia, on la regidora socialista de consum no havia fet clausurar cap establiment.

“Crearem una àrea de Promoció Econòmica (...)que doni suport a les empreses, als comerços i als nous emprenedors.” “Fomentarem activitats econòmiques que disminueixin la taxa d’atur del municipi.”(programa electoral del PSC a Lliçà)

Amb l’arròs al sac, vaig recordar que la gent del Pillu havien convocat també una arrossada a Can Montcau el proper diumenge, dia 11. Avui, però, me n’he assabentat que l’arrossada tindrà dificultats. Es veu que el dit regidor de promoció econòmica se n’ha adonat que una activitat en una zona privada necessita el consentiment del propietari. Així doncs, l’alcalde socialista, que a la vegada és regidor de promoció econòmica i governació, ha obtingut la negativa de la propietat del tros a la celebració de la festa culinària. S’han posat d’acord amb les regidores de participació i comunicació, i han decidit ordenar a la policia que informi de la impossibilitat d’exercir un acte lúdic festiu culinari de participació ciutadana. Ells - les regidores i l’alcalde - no han donat la cara, com en el tancament de les botigues el dia 1 de maig.

“Proposem un Ajuntament proper al ciutadà/ana, que se’l senti seu,...” “La participació ciutadana serà el nostre cavall de batalla.” “... una policia activa, ben equipada, que li permeti desenvolupar les seves funcions, amb qualitat de servei.” (programa electoral del PSC a Lliçà)

Ja hi tornem a ser. Com amb les pancartes que no agraden al govern, s’amenaça d’obrir expedients i multar aquell qui no cregui. L’activitat festiva i lúdica d’un col·lectiu s’intenta reprimir amb la llei a la mà. Sense cap diàleg, només l’agent de policia interposat entre les ordres i el ciutadà. Allò que deien de fer de la participació ciutadana un cavall de batalla, pren a les seves mans un aire d'enfrontament bèl·lic, de guerra total contra la discrepància. Més que un cavall de batalla és això darrer: una batalla.

Així doncs, la única activitat ludico-festiva i econòmica que es realitza de moment en l’àmbit de Can Montcau i que s'adiu amb la participació, el cavall i la batalla, i que a més a més no altera la llei de comerç o els drets de la propietat, és aquella que s’anuncia amb colors llampants, poca roba i molta pell, en el voral de l’autovia.

Llegeix +

dijous, 1 de maig de 2008

Eficàcia minicipal

Ahir vaig veure una pancarta a la rotonda de Països Catalans. Eren dos quarts de deu del vespre. Hi deia: Sr. Ariza, tenia una pregunta per vostè, però no es va presentar" i la signava l'horrorós acrònim del Pillu.
Ahir mateix, cap a les deu del vespre, una cistella d'electricista s'alçava a la rotonda de Països Catalans. Amb eficàcia germànica els treballadors al servei dels ciutadans despenjaven la pancarta. Probablement empesa per l'afany d'evitar un dolorós malestar ciutadà, la corporació minicipal va decidir que ahir al vespre era més important retirar un drap blanc que encendre un llum groc, d'aquells que tant abominen els nostres artistes locals.
En fi, que Lliçà porta deu mesos de pau.


Llegeix +

Informem-nos-en

El darrer número de la revista municipal està incomplert. Algú es va oblidar de posar-hi l'escrit del grup d'Esquerra. No passa res. Les àvies ens deien allò de les cues de pansa per millorar la memòria. Com que no sabem si és un problema de memòria o de deixadesa, aquí us penjo l'inofensiu article en qüestió.

Volem felicitar, des d’aquestes línies, la iniciativa de fer la deixalleria de Palaudàries. Lamentem que el govern actual no hagi volgut reconèixer la feina dels que els hem precedit i els hem facilitat aquesta obra, i tantes d’altres que ara es volen “apuntar”. Per tant, felicitem nosaltres els regidors d’Esquerra i ICV-EUiA que varen decidir l’emplaçament, varen impulsar el projecte i varen aconseguir les subvencions per a pagar-la.

També felicitem la iniciativa de tirar endavant l’Escola Bressol a la plaça del Consell de Cent. Igual que en l’anterior cas, lamentem que no s’hagi reconegut des del govern actual la feina feta per l’anterior equip, d’Esquerra i ICV-EUiA, per l’encert de la proposta d’emplaçament, per haver definit els serveis que hi anaven, per haver impulsat el projecte i per haver tramitat les subvencions per poder-la edificar.

Avui ens toca felicitar, a part dels regidors que varen projectar aquestes obres i varen aconseguir el seu finançament, al govern actual. Sí, el volem felicitar per la seva posició activa en el procés que s’ha engegat per fer transcórrer un gasoducte troncal pels boscos de Palaudàries, prop de Ca l’Artigues i Can Farell. Aquesta infraestructura, que comunica els gasoductes algerians amb la xarxa de gasoductes europeus abastits amb gas de Rússia, pretén passar pel nostre territori trinxant-lo sense cap mirament. Celebrem que el govern ho hagi apreciat i actuï per evitar-ho. Esquerra estarà en tot moment al costat del govern actual per evitar aquest desastre.

Lamentem, però, que aquesta actitud no s’hagi produït en el cas de les autopistes. El quart cinturó i l’autovia del Tenes continuen amenaçant el nostre territori davant la passivitat manifestada dels components del govern municipal. En un acte d’assumpció injustificable d’aquests projectes que volen trinxar un altre cop el nostre poble, ells s’han desentès públicament de la seva rectificació. Ara que l’hora de la veritat s’acosta, ara que és el moment de comprometre’s, esperem que siguin capaços de rectificar. Pel bé del nostre poble.

Llegeix +

dimecres, 23 d’abril de 2008

Les bases per un POUM

Tot i ser regidor del grup majoritari del nostre Ajuntament, m'he hagut d'assabentar com arquitecte de les bases del concurs del POUM. Les publicacions als diaris oficials les he sabut pel col·legi d'Arquitectes i no per la informació del meu ajuntament; d'un ajuntament del que formo part.

La documentació que tan difícil és de compartir diu així:

Preu màxim 300.000 euros. Termini 1 any per l'aprovació inicial.
Criteris d'adjudicació
a) Currículums dels tècnics directors 0 a 30 punts
Només es consideraran els curriculums del tècnics directors i en relació exclusivament a la redacció de plans generals d’ordenació municipal i POUM’s
b) Composició pluridisciplinar de l’equip 0 a 30 punts
c) Pla de treball per etapes i cronograma 0 a 20 punts
d) Oferta econòmica 0 a 10 punts
e) Millores i variants que es proposin 0 a 10 punts

L’òrgan de contractació estarà assistit per la Mesa de Contractació d’aquest Ajuntament que estarà constituïda per:

President: l’alcalde, Ignasi Simón Ortoll (PSC)
Vocal: el regidor d’infraestructures i equipaments, José Santiago Ariza (PP)
Vocal: el regidor d’urbanisme, habitatge i medi ambient, Pere Grau Parera (CiU)
Vocal: l’arquitecte municipal, .....(..)

Interessant és el fet que es programa ja tota la participació -obligatòria per llei- i també interessant la llista de documents que es posen a la disposició dels redactors: Concurs d’idees sobre el Centre, Pla local de l’habitatge, Agenda 21, Estudi de la necessitat d’aparcaments al centre urbà, Ambientalització del PGOM, Pla d’accessibilitat i Pla d’equipaments esportius, entre d'altres.

Llegeix +

dijous, 17 d’abril de 2008

L'invisible POUM





Fins avui, el govern municipal ens ha fet passar amb insinuacions, relliscades en els plens municipals i declaracions d'intencions. La redacció del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal ja té un primer moment, l'hora zero: en la Junta de Govern del dia 25 de març es va aprovar convocar el concurs per a la redacció d'aquest document.

En la línia de rigor i transparència que ja coneixem d'aquest fantàstic equip tri, la qüestió s'ha ventilat en un afer urgent (el setè de nou punts tractats d'urgència) entre canvis de parades del mercat i llicències per tinença d'animals perillosos.


Els grups que estem a la oposició desconeixem quin enfoc es porta, quines característiques es demanen a l'equip redactor, quins condicionants i quin preu s'ofereix. Sabem, això si, que fa mesos que s'està preparant. Sabem que hi ha reunions sovintejades amb tècnics propis i externs, sabem que és una prioritat d'una part de l'equip tri que ens governa.

L'enyorança em fa evocar aquells dies en què l'equip de govern convocava a tots els membres de la corporació municipal i els exposava quines eren les línies de treball del govern. Es discutia i s'acordava o no, parcialment o total, quina estratègia era compartida.

Que lluny són els processos participatius, els Cara al Poble i les sessions informatives. Aquest si que és el govern de l'"aquí mano jo". I amb dos ecos.

Llegeix +

dilluns, 7 d’abril de 2008

Quan a l'Ajuntament hi havia banderes


Ara fa un temps, a la façana de l'Ajuntament de Lliçà d'Amunt, hi ha deixat d'haver banderes.
Abans, quan n'hi havia, el 10 de març, dia del Tibet, hi penjava la bandera d'un país esborrat del mapa per un altre, com el símbol de la supervivència de la voluntat, encara, de ser un poble.

Ara això no passa. Tret del dia del Tibet.

Llegeix +

divendres, 4 d’abril de 2008

La independència

A arrel del resultat de les eleccions, el 10 de març vaig publicar una entrada al bloc. Aquesta entrada va generar un debat molt interessant amb un/a anònim que aquí reprodueixo.
És un debat encara obert. És una qüestió apassionant. Són dues maneres d'entendre el país molt diferents, però molt i molt properes. Són les dues visions que conviuen al nostre entorn.

Hores d'ara no sé quant vot nul hi ha hagut. Si que sé que ha guanyat - i de quina manera - el PSC a Catalunya i el PP a Espanya. Sé que el meu partit s'ha enfonsat, ajudat des de dins i des de fora, i que el futur de la causa independentista està pendent del darrer capítol, l' autoliquidació.


I és que els errors polítics es paguen molt cars en partits polítics com el nostre, i surten gratis si treballes pels Godó o els Prisa.

Perquè, desenganyem-nos, quins errors ha comès Esquerra que hagin tingut les repercussions reals dels pactes de l'estatut de Mas, o els canvis de vot socialista en el Congreso, o les apagades de Barcelona i els problemes de rodalies?

Qui es va vendre l'aeroport del Prat? Qui ha renunciat a les balances fiscals i a un finançament pactat bilateralment amb l'Estat?

Catalunya ha decidit. Ha votat contra el PP i s'ha autodeterminat per la submissió a Espanya. La majoria catalana encara està disposada al sacrifici propi per la redempció d'Espanya.

Ara, quan els nostres fills estudiïn en barracons, quan haguem de fer cues a urgències o tardin dos anys a programar una operació, quan els trens de rodalies tinguin horaris aleatoris, quan tanquin fàbriques, quan paguem els darrers peatges d'Espanya a casa nostra, quan quedem finalment a la cua del darrer estat de la Unió Europea, aquell dia tots cridarem amb força: Visca la Catalunya Socialista.

Això si, el dia que només tinguem un diputat, els votants d'Esquerra seguirem posant en dubte l'esmena haurà pactat amb els darrers tres de CiU, perquè haurà traït la causa independentista. I votarem nul perquè n'aprengui!


Anònim ha dit...
Em sembla demagògic dir que l'independència solucionaria els problemes que patim, no crec que sigui una afirmació ni molt menys certa, en tot cas seria un debat prou interessant.

També em sembla demagògic demanar la independència per a ser un país de primera, és a dir, només per interessos econòmics o circumstancials. La nacionalitat té a veure amb sentiments, no amb interessos polítics. Per això reclamo el meu dret a sentir-me espanyol, i respecto profundament el dret de tothom a sentir-se català i voler la independència.

Altres motius per a reivindicar una nacionalitat em resulten francament patètics, al fil de la campanya electoral amb que ERC ha fet bandera. Hi han motius històrics que determinen la singularitat catalana, però també hi han 300 anys d'història comuna amb Espanya, sinó més.

I donat que la nacionalitat, com comentava abans, té a veure amb els sentiments, respectem el vot de la majoria que ha votat en clau espanyola, i que cadascú tregui les conclusions oportunes. Crec que ERC, com bé va afirmar en Carod, sembla estar en una constant adolescència política, sumat d'una bicefàlia que no li ajuda en absolut, i que ha pagat car el "no" a l'estatut i decisions tan surrealistes com enllestir un govern tripartit i dos mesos després tornar a consolidar un govern exactament igual sense que res hagi canviat.

i si s’em permet afegir... també és demagògic lo dels peatges, lo de la sanitat, lo dels barracons. Crec que no podem culpabilitzar Espanya de tots els mals catalans i apuntar-nos (això si) tots els mèrits de les nostres virtuts. Això no es ser seriós, crec.

I per últim, concloure que hi ha una part de la societat catalana per la qual no són importants les balances fiscals (¿son importants per Madrid, la Comunitat que més contribueix al desenvolupament de la resta de l'Estat), ni qui gestioni l'aeroport... ja que sentim el govern espanyol també com a nostre, de la mateixa manera que el català.

En tot cas crec que la meva és una opinió tolerant i una altra manera de pensar a la seva que, d'altra banda respecto i entenc. Salut!

Quim Ferriol ha dit...
Sr/Sra. Anònim:

Passo a rebratre-us cordialment els vostres arguments.

La independència no solucionarà tots els problemes de Catalunya, és ben cert. Solucionarà una part dels problemes externs, això si, ja que Espanya es governa en interès d’Espanya, no dels catalans. També solucionarà un problema greu de la vida política catalana que vós advertiu a Esquerra i que jo faria extensiu a tot el sistema de partits catalans: la seva immaduresa. Estic segur que la manca de sobirania real de les institucions catalanes són la causa fonamental d’aquesta perpetua adolescència.

L’opció política que cadascú pren és motivada per molts arguments. Alguns de racionals i d’altres, és cert, que provenen de les experiències o dels sentiments. En canvi, l’adscripció a un club de futbol, o l’amistat, es pot regir per sentiments només.

Una cosa diferent de l’opció política és l’opció de vot a cada convocatòria electoral. L’Antoni Farrés, alcalde de Sabadell amb el PSUC, sempre comentava que als anys 80, a la seva ciutat, els comunistes guanyaven les eleccions municipals, CiU les catalanes i els PSC les espanyoles. A Catalunya, pels motius que sigui, el dia 9 va guanyar l’opció socialista. I a mi em mereix tot el respecte, per molt que no és la meva opció.

Les balances fiscals no són demagògia. Alguns xifren els diners que ens “costa” als catalans ser espanyols en 2600 euros per any i habitant, més del 10% del PIB català. Si voleu ho podem dir en escoles o peatges o hospitals. Els barracons els esmento perquè al meu poble n’hi ha hagut històricament per manca d’inversió en escoles. Si descendim a l’exemple pràctic, a Lliçà d’Amunt hi ha uns 3000 nens i nenes entre els 0 i els 16 anys; això, multiplicat per 2600 euros per any i nen ens dóna una quantitat de 7’8 milions d’euros que podrien haver pagat dues escoles cada any. Cada any!. Si prenem la resta d’habitants del meu poble - 10.000 més a banda dels petits – serien 26 milions d’euros anuals, gaire bé el doble del pressupost municipal. I això cada any.

Per cert, no val l’exemple de Madrid. A Madrid hi ha els ministeris, l’exèrcit, les inversions no regionalitzables com El Prado o el Reina Sofia, les seus de les multinacionals i els bancs, les seus de les empreses concessionàries de l’estat ( no recordeu com es varen posar quan la seu de Terra va venir a Barcelona?), el Km 0, i l’aeroport de Barajas.

I això enllaça amb el darrer argument. Espanya és governada amb criteri espanyol (òbviament) i si no ens agrada no és perquè som independentistes. No ens agrada perquè menystenen el català en l’administració central, en les Corts Espanyoles, en l’administració de justícia; perquè deixen d’invertir a Catalunya, tot i ser una “regió” amb grans potencials econòmics. Tot plegat és així perquè els majors independentistes són els espanyols. I ho tenen tan clar, que molts catalans de bona fe s’han esgargamellat volent fer-se entendre com a espanyols, volent fer-se valdre com a espanyols. I no ha servit de res.

Recordo l’anècdota d’un fabricant tèxtil català i espanyolista, militant de la Falange, que posant la pistola sobre la taula del “jefe” local del Movimiento s’exclamava els anys 40 perquè era més fàcil obrir fàbriques a Ciudad Real que a Sabadell. I per això havien fet una guerra?

Teniu el meu respecte per la vostra voluntat de ser espanyol, és una opció política. Però per tot el que us he exposat no ho puc entendre.

Amb tot el meu respecte.
Anònim ha dit...
Sincerament, un plaer mantenir aquesta conversa/debat.

Entenc els seus arguments, però permeti'm insistir en la necessitat de vincular la nacionalitat (el fet que fa que uns ciutadans tinguin trets que els defineixen com a comunitat)únicament a fets sentimentals o culturals i no a fets circumstancials.

M'explico. Parlo de demagògia quan parlem de les balances fiscals, perquè,fent una extrapolació de fets, i suposant la independència... ¿quant li costaria a cada barceloní estar adscrit al mateix estat que un lleidatà?? ¿o no es contribuiria al desenvolupament dels territoris amb menys capacitat?

D'altra banda, també em sembla demagògic parlar del potencial econòmic català, com si aquest fos únicament una virtut nostra com a poble, o com si la resta d'Espanya no hagués contribuït al nostre desenvolupament i no haguéssim crescut com ho hem fet adscrits a l'estat espanyol.

Fent una ullada a la historia, podem veure els enormes beneficis econòmics (no socials ni polítics, per suposat) que el decret de Nova Planta va suposar per Catalunya.

Senzillament, les fronteres de l'Estat que volem, insisteixo, ens les marquen elements sentimentals, sinó proposem fer-nos Suïssos i tindrem les escoles, autopistes i inversions que vulguem.

Per últim, tancant aquest punt, per una part important de la societat, com és el meu cas, acceptem contribuir al desenvolupament d'altres comunitats menys afavorides, i en molts casos terres d'origen de pares o avis, i incloses dins aquest valor sentimental del que parlo.

En la meva humil opinió, i dins del marc de l'estat en el que m'identifico, crec que hi ha molt marge per treballar en favor de la cultura i la llengua catalana, i també moltes coses a guanyar amb la pluralitat d'un estat totalment plural com és aquest. En aquest sentit, és motiu de satisfacció comprovar que, 30 anys de democràcia després, crec que anem pel bon camí.

Per això no voldria, i en alguna de les seves línies m'ho ha semblat, que s'identifiqui el sentiment espanyol només amb una sèrie d'individus (tots sabem el seu origen i condició) que s'esforcen per polaritzar aquest sentiment i fer-lo excloent i unidireccional, sense respectar la diversitat. Parlo, evidentment, de la dreta rància. Per la meva part, tampoc identificaré l'independentisme basc, per exemple, amb els radicals que posen bombes. Una passejada per Sevilla, Madrid o Pontevedra pot fàcilment fer-nos veure moltes coses en comú, un estat del que un pot sentir-se orgullós de formar part i una majoria de persones que no tenen cap tipus de problema amb els catalans, sinó tot el contrari. No dubto que hi han excepcions, es clar. També les tenim aquí a l’inrevés.

Estarem d'acord, però, en que parlem d'un estat encara dividit en aquestes "dues espanyes", i amb ferides ben obertes que encara trigarem dècades en superar. És per això, i per molts altres motius històrics i culturals que hi ha un buit identitari.

La meva és una Espanya plural i integradora, i li reconec que tal i com està el panorama, probablement utòpica. Però no per això decidiré que vull de canviar de nació.

També estarem d'acord, per suposat, en que decisions irreversibles com la independència, haurien de ser consensuades per una majoria amplia dels ciutadans, i que a vegades es tendeix a oblidar aquest fet.

Això si, arribat el cas d'una hipotètica independència catalana, si el poble ho decideix, no dubtaria a felicitar-lo sincerament a vostè i a tothom que ho hagués decidit. I a l'endemà faria vida normal. Després de tot no seria el primer estranger que treballa i viu feliç en un estat que no és el seu.

A mi m'agradaria treballar per crear aquest estat utòpic del que li parlo de la mateixa manera que vostè treballa per crear el seu. En aquest sentit, ja veu, no som tan diferents.

Tot i que se perfectament que no el convenceré.

Salutacions afectuoses, un plaer!
Quim Ferriol ha dit...
A l’inici d’aquest debat he partit de diferents arguments que s’han desdibuixat en el transcurs d’aquest intercanvi epistolar. Poc que em sap greu. El dia deu de març teníem unes urgències que amb els dies es van desdibuixant. Només recordar que allà afirmava que Catalunya s’ha decantat per autoimmolar-se per la redempció d’Espanya, i en aquest nostre amistós – tot i els qualificatius de demagog, patètic, adolescent i erràtic – intercanvi d’opinions, veig que hi estem d’acord tots dos. La diferència és que jo crec no val la pena el sacrifici, ja que Espanya ja s’agrada tal com és, i vós n’esteu encantat, ja que teniu esperances de canviar-la.

Els lligams sentimentals amb la nació, pàtria o estat són innegables, em dono. Sempre es poden racionalitzar per posar-los sobre el paper, per carregar-se de raons, però hi ha un substracte que ens venç: el sentiment. Si no fos així, vós voldríeu la independència com jo, o si més no us indignaríeu quan sabéssiu que els nostres fills estan en barracons per la manca de finançament, i no em sortiríeu justificant-vos amb la meva demagògia. Veig que no heu insistit en Madrid, ara veniu a Barcelona per comparar la solidaritat interterritorial interna (catalana) amb la externa (espanyola). Bé, si comparem les taules estadístiques catalanes, es veuen prou juntes en el cas de Barcelona i Lleida. A l’extrem, Girona per dalt i Tarragona per baix. No hi ha una transferència significativa de rendes entre la Catalunya interior i la costanera. Tot i així, convindria recordar que hi ha serveis que la Catalunya pobra dóna a la rica, com ara les centrals nuclears o les petroquímiques de Flix, els parcs eòlics i els embassaments.

Quan em voleu rebatre, referint-vos al potencial econòmic regional català, us remeto al sentit estricte de les meves paraules: dins l’estat, Catalunya és una regió de gran potencial econòmic. Ni la única ni la millor.

És cert que s’ha de contribuir al desenvolupament de les regions més desafavorides. La UE també ho té en compte a nivell de Fons de Cohesió Europeu. Però hi ha d’haver una correspondència entre l’ajut i la convergència econòmica. Això és, que es tendeixi a millorar les rendes de les regions menys afavorides d’una manera sostenible, no a través de subvencions que inflin la renda disponible, sinó en inversions que igualin les rendes a mitjà termini. Aquestes polítiques les aplica també Alemanya, però amb transparència i amb topalls, cosa que a Espanya no es dóna. No és necessari repetir l’esquema italià, on les regions del sud han esdevingut pobres i dependents de les subvencions a través de sistemes paraestatals de prestació de “serveis”.

No us discutiré que hi ha molt de marge a favor de la cultura catalana dins d’Espanya. Hi ha tant de marge com fa trenta anys. No s’hi ha fet res. El català és perfectament ignorat a Espanya. Tots en tenim anècdotes per explicar.

Malauradament és veritat que no es pot identificar aquesta actitud d’indiferència respecte a Catalunya amb la dreta rància. Hi ha un cert esquerranisme cosmopolita que també hi combrega ( a l’Espanya tota). Aquest esquerranisme que signava manifestos en pro de la unitat d’Espanya quan hi havia el debat de l’Estatut. Els Guerra, Chaves, Carrillo, Gonzalez. No són pas noms de la dreta i tenen una concepció uniforme de l’estat. Uniforme, no igualitària. No hi ha lloc, en la concepció moderna d’Espanya, des del segle XVIII, per les diferències. Els uns des de la concepció absolutista borbònica, els altres des de la concepció de la igualtat revolucionària. La concepció de l’Estat Nació Espanyol s’ha emmirallat sempre amb la França.

Comparteixo amb vós la idea que Espanya m’agradaria que fos plural i integradora, que estimés les cultures dels pobles que la formen, que les reconegués. Que reconegués que hi ha una cultura dominant que ha d’ajudar a les minoritzades de la mateixa manera que reconeix que les economies fortes han d’ajudar a les pobres.

Però no és així. Jo no sento cap lligam afectiu amb Espanya. Hi tinc amics i parents. M’estimo les terres àrides de Jaén com si fossin pròpies, i probablement hi faria cap si hagués de deixar la meva terra. Però sé que no la canviaré. Seria un estranger en una terra amable.

Espanya és feliç i progressa ignorant i escarnint les cultures diferents a la castellana. No té gruix cap moviment social que vegi la necessitat de canviar.

I és ben veritat que no som tant diferents vós i jo. Vós voleu canviar la substància d’un país anomenat Espanya. Jo vull donar estructura a un país que existeix. Vós sou un radical que vol transmutar un poble. Jo sóc un pragmàtic que aspiro a donar a un poble un instrument per governar-se.

Llegeix +

dilluns, 31 de març de 2008

No poden guanyar...


foto Màrius Gómez a http://garum.blogspot.com

Recordeu la campanya electoral. El PSC de Nacho Simón recordava, en 30 arguments amb trampa, les raons per a que no guanyés Esquerra.

Entre les 30 raons hi havia mitges veritats, mentides descarades i opinions sense més fonament.

Entre aquestes darreres, van caient raons. La darrera és la crítica al sistema de recollida d’escombraries.

Dissabte passat es va inaugurar la deixalleria de Palaudàries. En el seu parlament, Nacho Simón va treure pit afirmant que el nostre municipi ha passat de ser el darrer en recollida de fraccions de selectiva l’any 2006 a ser un dels municipis del grup capdavanter el 2007. I això gràcies a haver acostat als ciutadans els punts de recollida selectiva, que amb el nou sistema han passat de 35 a 350.(veure dades del consorci de residus 2007 i 2008)

Hosti tu!




Llegeix +

dimecres, 26 de març de 2008

El Ple Municipal de març

Demà hi haurà ple ordinari. Després de dos mesos, aquest és l'ordre del dia:
a les set del vespre, a l’edifici municipal del carrer Rafael Casanova (a sobre el local de la policia).

ORDRE DEL DIA DE LA SESSIÓ

1 – Aprovació de l’acta de les sessions de 31 de gener i 12 de febrer de 2008.

2 – Nomenament dels representants de l’Ajuntament a la Societat Municipal d’Habitatge de Lliçà d’Amunt.

3 – Acceptació de les subvencions del Departament d’Educació com a titulars de les escoles bressols l’Espurna i Palaudàries.

4 – Modificació de l’Ordenança Reguladora dels Preus Públics.

5 – Aprovació de l’Ordenança per a l’Estalvi d’Aigua de Lliçà d’Amunt.

6 – Actualització dels Plans d’Actuació Municipal d’Emergències per a incendis forestals, inundacions i accidents en el transport de mercaderies perilloses.

7 – Imposició d’una sanció per infracció greu de l’Ordenança municipal reguladora de la tinença d’animals de companyia de Lliçà d’Amunt.

8 – Aprovació del Reglament del Taxi de Lliçà d’Amunt.

9 – Aprovació del Pla d’Equipaments Esportius de Lliçà d’Amunt.

10 – Aprovació del Conveni col·lectius dels treballadors de l’Ajuntament de Lliçà d’Amunt pel període 2008 – 2010.

9 – Afers Urgents.

10 – Mocions.

Presentem un moció per a que es faci un camí peatonal des de Can Farell fins a la Pineda Feu.

11 – Preguntes.

preguntem sobre la plaça Julià Martí, que porta mesos acabada però no s'obre al públic; L'afectació que tindrà el gasoducte Manresa Figueres, que passa des de Palau fins a Sant Eulàlia, pel nord del terme municipal; Sobre l'inici de les obres a la façana de l'ajuntament i la desaparició de les banderes; Sobre el cost de l'actuació de Jorge Drexler i sobre la informació que es va comprometre a donar-nos el regidor de cultura dels costos de les festes de nadal; Sobre els impediment que fan que no ens arribin les informacions que demanem com a grup municipal.

Un cop passat el Ple podrem comentar el contingut dels diferents punts de l'ordre del dia.

Us recomano que, de tant en tant, passeu un vespre arriscat assistint a un Ple municipal. És una experiència diferent, amb moments de tedi i moments elèctrics, intensos. És millor que molts programes de televisió que fan a aquelles hores, no tallen la programació per fer publicitat, parlen de coses properes i és gratuït.



Llegeix +