divendres, 4 d’abril de 2008

La independència

A arrel del resultat de les eleccions, el 10 de març vaig publicar una entrada al bloc. Aquesta entrada va generar un debat molt interessant amb un/a anònim que aquí reprodueixo.
És un debat encara obert. És una qüestió apassionant. Són dues maneres d'entendre el país molt diferents, però molt i molt properes. Són les dues visions que conviuen al nostre entorn.

Hores d'ara no sé quant vot nul hi ha hagut. Si que sé que ha guanyat - i de quina manera - el PSC a Catalunya i el PP a Espanya. Sé que el meu partit s'ha enfonsat, ajudat des de dins i des de fora, i que el futur de la causa independentista està pendent del darrer capítol, l' autoliquidació.


I és que els errors polítics es paguen molt cars en partits polítics com el nostre, i surten gratis si treballes pels Godó o els Prisa.

Perquè, desenganyem-nos, quins errors ha comès Esquerra que hagin tingut les repercussions reals dels pactes de l'estatut de Mas, o els canvis de vot socialista en el Congreso, o les apagades de Barcelona i els problemes de rodalies?

Qui es va vendre l'aeroport del Prat? Qui ha renunciat a les balances fiscals i a un finançament pactat bilateralment amb l'Estat?

Catalunya ha decidit. Ha votat contra el PP i s'ha autodeterminat per la submissió a Espanya. La majoria catalana encara està disposada al sacrifici propi per la redempció d'Espanya.

Ara, quan els nostres fills estudiïn en barracons, quan haguem de fer cues a urgències o tardin dos anys a programar una operació, quan els trens de rodalies tinguin horaris aleatoris, quan tanquin fàbriques, quan paguem els darrers peatges d'Espanya a casa nostra, quan quedem finalment a la cua del darrer estat de la Unió Europea, aquell dia tots cridarem amb força: Visca la Catalunya Socialista.

Això si, el dia que només tinguem un diputat, els votants d'Esquerra seguirem posant en dubte l'esmena haurà pactat amb els darrers tres de CiU, perquè haurà traït la causa independentista. I votarem nul perquè n'aprengui!


Anònim ha dit...
Em sembla demagògic dir que l'independència solucionaria els problemes que patim, no crec que sigui una afirmació ni molt menys certa, en tot cas seria un debat prou interessant.

També em sembla demagògic demanar la independència per a ser un país de primera, és a dir, només per interessos econòmics o circumstancials. La nacionalitat té a veure amb sentiments, no amb interessos polítics. Per això reclamo el meu dret a sentir-me espanyol, i respecto profundament el dret de tothom a sentir-se català i voler la independència.

Altres motius per a reivindicar una nacionalitat em resulten francament patètics, al fil de la campanya electoral amb que ERC ha fet bandera. Hi han motius històrics que determinen la singularitat catalana, però també hi han 300 anys d'història comuna amb Espanya, sinó més.

I donat que la nacionalitat, com comentava abans, té a veure amb els sentiments, respectem el vot de la majoria que ha votat en clau espanyola, i que cadascú tregui les conclusions oportunes. Crec que ERC, com bé va afirmar en Carod, sembla estar en una constant adolescència política, sumat d'una bicefàlia que no li ajuda en absolut, i que ha pagat car el "no" a l'estatut i decisions tan surrealistes com enllestir un govern tripartit i dos mesos després tornar a consolidar un govern exactament igual sense que res hagi canviat.

i si s’em permet afegir... també és demagògic lo dels peatges, lo de la sanitat, lo dels barracons. Crec que no podem culpabilitzar Espanya de tots els mals catalans i apuntar-nos (això si) tots els mèrits de les nostres virtuts. Això no es ser seriós, crec.

I per últim, concloure que hi ha una part de la societat catalana per la qual no són importants les balances fiscals (¿son importants per Madrid, la Comunitat que més contribueix al desenvolupament de la resta de l'Estat), ni qui gestioni l'aeroport... ja que sentim el govern espanyol també com a nostre, de la mateixa manera que el català.

En tot cas crec que la meva és una opinió tolerant i una altra manera de pensar a la seva que, d'altra banda respecto i entenc. Salut!

Quim Ferriol ha dit...
Sr/Sra. Anònim:

Passo a rebratre-us cordialment els vostres arguments.

La independència no solucionarà tots els problemes de Catalunya, és ben cert. Solucionarà una part dels problemes externs, això si, ja que Espanya es governa en interès d’Espanya, no dels catalans. També solucionarà un problema greu de la vida política catalana que vós advertiu a Esquerra i que jo faria extensiu a tot el sistema de partits catalans: la seva immaduresa. Estic segur que la manca de sobirania real de les institucions catalanes són la causa fonamental d’aquesta perpetua adolescència.

L’opció política que cadascú pren és motivada per molts arguments. Alguns de racionals i d’altres, és cert, que provenen de les experiències o dels sentiments. En canvi, l’adscripció a un club de futbol, o l’amistat, es pot regir per sentiments només.

Una cosa diferent de l’opció política és l’opció de vot a cada convocatòria electoral. L’Antoni Farrés, alcalde de Sabadell amb el PSUC, sempre comentava que als anys 80, a la seva ciutat, els comunistes guanyaven les eleccions municipals, CiU les catalanes i els PSC les espanyoles. A Catalunya, pels motius que sigui, el dia 9 va guanyar l’opció socialista. I a mi em mereix tot el respecte, per molt que no és la meva opció.

Les balances fiscals no són demagògia. Alguns xifren els diners que ens “costa” als catalans ser espanyols en 2600 euros per any i habitant, més del 10% del PIB català. Si voleu ho podem dir en escoles o peatges o hospitals. Els barracons els esmento perquè al meu poble n’hi ha hagut històricament per manca d’inversió en escoles. Si descendim a l’exemple pràctic, a Lliçà d’Amunt hi ha uns 3000 nens i nenes entre els 0 i els 16 anys; això, multiplicat per 2600 euros per any i nen ens dóna una quantitat de 7’8 milions d’euros que podrien haver pagat dues escoles cada any. Cada any!. Si prenem la resta d’habitants del meu poble - 10.000 més a banda dels petits – serien 26 milions d’euros anuals, gaire bé el doble del pressupost municipal. I això cada any.

Per cert, no val l’exemple de Madrid. A Madrid hi ha els ministeris, l’exèrcit, les inversions no regionalitzables com El Prado o el Reina Sofia, les seus de les multinacionals i els bancs, les seus de les empreses concessionàries de l’estat ( no recordeu com es varen posar quan la seu de Terra va venir a Barcelona?), el Km 0, i l’aeroport de Barajas.

I això enllaça amb el darrer argument. Espanya és governada amb criteri espanyol (òbviament) i si no ens agrada no és perquè som independentistes. No ens agrada perquè menystenen el català en l’administració central, en les Corts Espanyoles, en l’administració de justícia; perquè deixen d’invertir a Catalunya, tot i ser una “regió” amb grans potencials econòmics. Tot plegat és així perquè els majors independentistes són els espanyols. I ho tenen tan clar, que molts catalans de bona fe s’han esgargamellat volent fer-se entendre com a espanyols, volent fer-se valdre com a espanyols. I no ha servit de res.

Recordo l’anècdota d’un fabricant tèxtil català i espanyolista, militant de la Falange, que posant la pistola sobre la taula del “jefe” local del Movimiento s’exclamava els anys 40 perquè era més fàcil obrir fàbriques a Ciudad Real que a Sabadell. I per això havien fet una guerra?

Teniu el meu respecte per la vostra voluntat de ser espanyol, és una opció política. Però per tot el que us he exposat no ho puc entendre.

Amb tot el meu respecte.
Anònim ha dit...
Sincerament, un plaer mantenir aquesta conversa/debat.

Entenc els seus arguments, però permeti'm insistir en la necessitat de vincular la nacionalitat (el fet que fa que uns ciutadans tinguin trets que els defineixen com a comunitat)únicament a fets sentimentals o culturals i no a fets circumstancials.

M'explico. Parlo de demagògia quan parlem de les balances fiscals, perquè,fent una extrapolació de fets, i suposant la independència... ¿quant li costaria a cada barceloní estar adscrit al mateix estat que un lleidatà?? ¿o no es contribuiria al desenvolupament dels territoris amb menys capacitat?

D'altra banda, també em sembla demagògic parlar del potencial econòmic català, com si aquest fos únicament una virtut nostra com a poble, o com si la resta d'Espanya no hagués contribuït al nostre desenvolupament i no haguéssim crescut com ho hem fet adscrits a l'estat espanyol.

Fent una ullada a la historia, podem veure els enormes beneficis econòmics (no socials ni polítics, per suposat) que el decret de Nova Planta va suposar per Catalunya.

Senzillament, les fronteres de l'Estat que volem, insisteixo, ens les marquen elements sentimentals, sinó proposem fer-nos Suïssos i tindrem les escoles, autopistes i inversions que vulguem.

Per últim, tancant aquest punt, per una part important de la societat, com és el meu cas, acceptem contribuir al desenvolupament d'altres comunitats menys afavorides, i en molts casos terres d'origen de pares o avis, i incloses dins aquest valor sentimental del que parlo.

En la meva humil opinió, i dins del marc de l'estat en el que m'identifico, crec que hi ha molt marge per treballar en favor de la cultura i la llengua catalana, i també moltes coses a guanyar amb la pluralitat d'un estat totalment plural com és aquest. En aquest sentit, és motiu de satisfacció comprovar que, 30 anys de democràcia després, crec que anem pel bon camí.

Per això no voldria, i en alguna de les seves línies m'ho ha semblat, que s'identifiqui el sentiment espanyol només amb una sèrie d'individus (tots sabem el seu origen i condició) que s'esforcen per polaritzar aquest sentiment i fer-lo excloent i unidireccional, sense respectar la diversitat. Parlo, evidentment, de la dreta rància. Per la meva part, tampoc identificaré l'independentisme basc, per exemple, amb els radicals que posen bombes. Una passejada per Sevilla, Madrid o Pontevedra pot fàcilment fer-nos veure moltes coses en comú, un estat del que un pot sentir-se orgullós de formar part i una majoria de persones que no tenen cap tipus de problema amb els catalans, sinó tot el contrari. No dubto que hi han excepcions, es clar. També les tenim aquí a l’inrevés.

Estarem d'acord, però, en que parlem d'un estat encara dividit en aquestes "dues espanyes", i amb ferides ben obertes que encara trigarem dècades en superar. És per això, i per molts altres motius històrics i culturals que hi ha un buit identitari.

La meva és una Espanya plural i integradora, i li reconec que tal i com està el panorama, probablement utòpica. Però no per això decidiré que vull de canviar de nació.

També estarem d'acord, per suposat, en que decisions irreversibles com la independència, haurien de ser consensuades per una majoria amplia dels ciutadans, i que a vegades es tendeix a oblidar aquest fet.

Això si, arribat el cas d'una hipotètica independència catalana, si el poble ho decideix, no dubtaria a felicitar-lo sincerament a vostè i a tothom que ho hagués decidit. I a l'endemà faria vida normal. Després de tot no seria el primer estranger que treballa i viu feliç en un estat que no és el seu.

A mi m'agradaria treballar per crear aquest estat utòpic del que li parlo de la mateixa manera que vostè treballa per crear el seu. En aquest sentit, ja veu, no som tan diferents.

Tot i que se perfectament que no el convenceré.

Salutacions afectuoses, un plaer!
Quim Ferriol ha dit...
A l’inici d’aquest debat he partit de diferents arguments que s’han desdibuixat en el transcurs d’aquest intercanvi epistolar. Poc que em sap greu. El dia deu de març teníem unes urgències que amb els dies es van desdibuixant. Només recordar que allà afirmava que Catalunya s’ha decantat per autoimmolar-se per la redempció d’Espanya, i en aquest nostre amistós – tot i els qualificatius de demagog, patètic, adolescent i erràtic – intercanvi d’opinions, veig que hi estem d’acord tots dos. La diferència és que jo crec no val la pena el sacrifici, ja que Espanya ja s’agrada tal com és, i vós n’esteu encantat, ja que teniu esperances de canviar-la.

Els lligams sentimentals amb la nació, pàtria o estat són innegables, em dono. Sempre es poden racionalitzar per posar-los sobre el paper, per carregar-se de raons, però hi ha un substracte que ens venç: el sentiment. Si no fos així, vós voldríeu la independència com jo, o si més no us indignaríeu quan sabéssiu que els nostres fills estan en barracons per la manca de finançament, i no em sortiríeu justificant-vos amb la meva demagògia. Veig que no heu insistit en Madrid, ara veniu a Barcelona per comparar la solidaritat interterritorial interna (catalana) amb la externa (espanyola). Bé, si comparem les taules estadístiques catalanes, es veuen prou juntes en el cas de Barcelona i Lleida. A l’extrem, Girona per dalt i Tarragona per baix. No hi ha una transferència significativa de rendes entre la Catalunya interior i la costanera. Tot i així, convindria recordar que hi ha serveis que la Catalunya pobra dóna a la rica, com ara les centrals nuclears o les petroquímiques de Flix, els parcs eòlics i els embassaments.

Quan em voleu rebatre, referint-vos al potencial econòmic regional català, us remeto al sentit estricte de les meves paraules: dins l’estat, Catalunya és una regió de gran potencial econòmic. Ni la única ni la millor.

És cert que s’ha de contribuir al desenvolupament de les regions més desafavorides. La UE també ho té en compte a nivell de Fons de Cohesió Europeu. Però hi ha d’haver una correspondència entre l’ajut i la convergència econòmica. Això és, que es tendeixi a millorar les rendes de les regions menys afavorides d’una manera sostenible, no a través de subvencions que inflin la renda disponible, sinó en inversions que igualin les rendes a mitjà termini. Aquestes polítiques les aplica també Alemanya, però amb transparència i amb topalls, cosa que a Espanya no es dóna. No és necessari repetir l’esquema italià, on les regions del sud han esdevingut pobres i dependents de les subvencions a través de sistemes paraestatals de prestació de “serveis”.

No us discutiré que hi ha molt de marge a favor de la cultura catalana dins d’Espanya. Hi ha tant de marge com fa trenta anys. No s’hi ha fet res. El català és perfectament ignorat a Espanya. Tots en tenim anècdotes per explicar.

Malauradament és veritat que no es pot identificar aquesta actitud d’indiferència respecte a Catalunya amb la dreta rància. Hi ha un cert esquerranisme cosmopolita que també hi combrega ( a l’Espanya tota). Aquest esquerranisme que signava manifestos en pro de la unitat d’Espanya quan hi havia el debat de l’Estatut. Els Guerra, Chaves, Carrillo, Gonzalez. No són pas noms de la dreta i tenen una concepció uniforme de l’estat. Uniforme, no igualitària. No hi ha lloc, en la concepció moderna d’Espanya, des del segle XVIII, per les diferències. Els uns des de la concepció absolutista borbònica, els altres des de la concepció de la igualtat revolucionària. La concepció de l’Estat Nació Espanyol s’ha emmirallat sempre amb la França.

Comparteixo amb vós la idea que Espanya m’agradaria que fos plural i integradora, que estimés les cultures dels pobles que la formen, que les reconegués. Que reconegués que hi ha una cultura dominant que ha d’ajudar a les minoritzades de la mateixa manera que reconeix que les economies fortes han d’ajudar a les pobres.

Però no és així. Jo no sento cap lligam afectiu amb Espanya. Hi tinc amics i parents. M’estimo les terres àrides de Jaén com si fossin pròpies, i probablement hi faria cap si hagués de deixar la meva terra. Però sé que no la canviaré. Seria un estranger en una terra amable.

Espanya és feliç i progressa ignorant i escarnint les cultures diferents a la castellana. No té gruix cap moviment social que vegi la necessitat de canviar.

I és ben veritat que no som tant diferents vós i jo. Vós voleu canviar la substància d’un país anomenat Espanya. Jo vull donar estructura a un país que existeix. Vós sou un radical que vol transmutar un poble. Jo sóc un pragmàtic que aspiro a donar a un poble un instrument per governar-se.