dimarts, 26 d’agost de 2008

Tinto de verano i Michael Phelps

Ja tornem a la feina. Aquest any les vacances han estat intenses. I breus, com sempre. Ha estat l’agost del “tinto de verano”, d’en Michael Phelps i del finançament. De les balances fiscals i el nacionalisme “esp”.

Avui he tingut l’acudit d’escoltar la COPE. M’heu de perdonar, però a quarts de vuit la COPE és millor que la cafeïna. He sentit els comentaris, la fina ironia, el sarcasme acusador contra Catalunya tota. He tingut la impressió que, realment, estem parlant de països diferents. Des del punt de vista purament espanyol, no puc entendre que ells censurin la pressió que es pugui fer per obtenir un millor finançament. L’estat té mecanismes per obtenir el millor tracte per una “comunidad”. Mecanismes de l’Estat que ells patrocinen i adoren. Mecanismes que molts han usat abastament abans que “Cataluña” per poder donar servei a una part de la seva nació. Però, és clar, l’Estat és un i la nació una altra, i els seus límits no semblen coincidir en l’imaginari espanyol.

Menció a banda és la derrota en tota regla del sentiment català en els jocs olímpics de torn. L’Armada espanyola ha aconseguit un dels seus triomfs més sonats en el seu camí d’afirmació nacional, que a ritme de traca sorollosa, ens martelleja des de l’Eurocopa de futbol. I és que, si heu llegit l’obra d’Orwell, 1984, sabreu que la victòria no és complerta si no s’anorrea la capacitat de resistència de l’enemic.

En aquests jocs ha funcionat perfectament un pervers mecanisme de coacció nacional. Com pots no enorgullir-te d’un bon paper d’un equip de bàsquet fet amb gent de la franja que va de Castelldefels a Badalona? Com pots no vibrar amb el joc d’un equip d’hoquei amb base a Terrassa? Com pots lamentar un gol de Xavi, o un exercici de Deferr, o el ball aquàtic de Mengual? I en canvi, cada vegada que aquests catalans guanyaven, s’alçaven els Borbons i s’encenia la flama de la “patria” seva. La cirereta del pastís és un fons negre de pantalla, amb unes lletres blanques que diuen allò que “ser español no es una excusa, es una responsabilidad”. Si en Gasol hagués fet la versió catalana de l’espot, ens hauria semblat a tots una mica carrincló, massa localista, poc cosmopolita.

Al final del llibre d’Orwell, el protagonista que s’havia revoltat contra el Gran Germà, acaba estimant-lo. És només llavors, quan l’han vençut i convençut, és només llavors quan l’eliminen.

Llegeix +