dijous, 30 d’octubre de 2008

Del sistema polític i la responsabilitat pública

Responc en aquest escrit a les qüestions plantejades per un lector anònim en un comentari a un post anterior.
Primer de tot, gràcies per la vostra participació en el blog i gràcies pel vostre reconeixement. La matèria que proposeu és prou transcendent per la nostra qualitat de vida. La política municipal és, efectivament, la política que implica personalment en cada decisió, la que canvia el paisatge que veiem nosaltres i els nostres fills. Discrepo en què la política municipal sigui deutora de la política partidista. En un ajuntament manen les persones per sobre de les ideologies, el projecte local per sobre d’un projecte polític concret (tots coneixem alcaldes que tenen poc a veure amb la línia ortodoxa del seu partit). I malauradament per això mateix, a vegades, les qüestions personals passen per sobre dels interessos polítics i, fins i tot, les prioritats públiques queden supeditades a mesquineses personals.


Veig certa la vostra primera afirmació, quan dieu que veieu els ciutadans indefensos al moment de votar, pel fet que desconeixen la política d’aliances. A mi no m’agraden els pactes que parteixen l’alcaldia entre dues llistes, o els pactes d’uns contra els altres, com també s’ha donat a molts llocs. Penso que la única solució democràtica als ajuntaments – que són ens presidencialistes, no parlamentaris – és l’elecció a dues voltes, si més no en municipis mitjans com el nostre. En un context així, les aliances es farien abans del nomenament de l’alcalde i, per tant, seria la ciutadania qui elegís l’opció política que ha de governar, coneixent abans la naturalesa dels seus pactes.

Estic convençut que el paper dels polítics és el de representació de la gent del municipi en l’estructura municipal. No són tècnics, o si més no, no tenen perquè ser-ho. L’estructura municipal és la que conformen els tècnics municipals. Els polítics podem fer que funcioni millor o pitjor. Si un ajuntament té un mal tècnic, serà impossible fer una bona política en aquell àmbit. Evidentment, si el polític és un incompetent, pot fer que un àmbit deixi de funcionar, per molt bon tècnic que tingui. El regidor ha de tenir sentit comú i voluntat de servei. Després, depèn de les capacitats de cadascú. Pot ser un extraordinari regidor d’educació que no sigui mestre, o un bon regidor d’obres que no sigui enginyer. Ara bé, al final, el polític respon davant tothom dels seus actes i dels actes dels seus tècnics. Si la cosa no rutlla, és el polític qui rep. I també és el polític qui ha de posar els mitjans per corregir el que s’hagi de corregir.

I en aquest sentit tractaria també el darrer punt. L’escola del polític és l’oposició. El paper de l’oposició, quan no en té d’altre, és el de fiscal. Trobar els punts febles del govern, trobar-hi alternatives, fer propostes diferents pels problemes del municipi. Ningú espera que l’oposició doni confiança al govern. Si l’oposició no raona una posició diferent de la del govern, qui donarà una visió alternativa a la oficial? És més, qui votaria un partit que es manifesta còmode estant a l’oposició? També és veritat que el gruix de l’acció de govern ha de continuar quan hi ha un canvi de govern. L’oposició responsable ja es cuidarà de salvar allò que hagi de salvar de l’acció del govern anterior. El que és patològic és la negació sistemàtica de tot el que faci el govern. Aquesta actitud porta a la contradicció o a la paràlisi quan aquests partits arriben a governar. (Mireu sinó l’oposició que varen fer els darrers anys a Lliçà els grups de PSC, CiU i PP, que ara governen. Estudieu també les 30 raons dels socialistes per no votar Esquerra: veureu que la majoria de coses que ells criticaven han quedat desautoritzades per les seves pròpies polítiques, quan no han quedat en evidència per la seva falsedat).

La manca d’implicació ciutadana en la política porta a la manca de matisos. Serveix la caricatura per fer crítica política perquè la política s’ha fet llunyana a la gent. Aquest esquematisme porta a mecanismes empobridors per la societat: la demagògia buida ( que es qualifica de propaganda electoral haver invertit un milió d’euros en millores dels carrers); la transformació del llenguatge (que porta que uns pisos siguin dolents i uns plurifamiliars siguin fantàstics); i el populisme , que pretén haver trobat solucions simples a problemes complexos ( contra la dispersió urbana: bifamiliars enlloc d’unifamiliars). De fet, la llibertat per mentir dels polítics és proporcional al desinterès de la gent per la política.

Sé que fer unes eleccions municipals a dues voltes no són la solució de tots els mals. De fet, en països com França s’hi aplica i tampoc és una meravella. En tot cas evitaria una de les mancances del nostre sistema electoral: el fet que ha passat a Lliçà, que de cinc caps de llista, després de les eleccions hi havia possibilitats que qualsevol dels cinc caps de llista fos alcalde, sense haver de demanar-ho a ningú.
Disculpeu que no aprofundeixi més en la qüestió, però estic segur que tindrem temps d’anar-la desenvolupant.

Llegeix +

El fantasma a l'ajuntament

En temps de halloween, eleccions americanes, difunts i mentides, la nostra màxima autoritat municipal ha decidit mimetitzar-se amb l'ambient de sorpresa i enganyifa.

Ara fa una setmana parlava d'un ple on es va negar que existís un pla parcial de Can Montcau. Avui, oh sorpresa, a aparegut a exposició al públic. Havia estat amagat, disposat a repetir l'anunci de Port Aventura que ens sotragueja aquests dies. Bu!, que ha dit quan per error me l'han tret de l'armari. Buuuu!, que ha repetit el tampó que certifica que "ha estat aprovat per decret d'alcaldia el dia 28 d'octubre". Buuuu!.
I jo que li he replicat, com a l'anunci: Aaaaaahhh!

De fet ells ens menteixen miserablement als plens municipals. I nosaltres ho sabem, i sabem que ells ho saben.

Mentrestant, a la revista municipal, els grups de govern amenitzen les fredes tardes d'aquesta setmana repartint-se els temes: inauguracions, medi ambient i la seva dosi mensual de bilis. Sempre, és clar, en rigorós ordre electoral.

Llegeix +

dijous, 23 d’octubre de 2008

Mentides en el Ple

De diners que canvien de partida, inexplicablement.
Al Ple de setembre d’aquest any, concretament el dia 25 de setembre, es va aprovar una modificació del pressupost que contenia un transvasament de 50.000 euros, del destí que tenien en pressupost – el cobriment de la pista esportiva annexa al pavelló – a fer el vial de Palaudàries. Perquè es suplementa la partida d’aquesta obra, que ja té un milió d’euros, i encara no se sap que valdrà, ja que no té ni projecte? Doncs la resposta que ens va donar el govern va ser que era per a fer el camí de vianants entre el final del terme i el pont de Lliçà d’Avall.


Ara bé, la partida on es varen posar els diners no era la d’aquesta obra – que té ja 50.000 euros assignats al pressupost – sinó a la carretera de Palaudàries pròpiament, la del milió d’euros. La resposta era que tant li feia, ja que eren obres en aquell vial i, per tant, si convenia es podia tirar d’una partida o l’altra indistintament.
Avui mateix l’ajuntament publica l’acord de junta de govern del dia 8 de setembre, 17 dies abans del ple i 10 dies abans de la comissió informativa, on s’assignen 18.203,03 euros per a l’execució de les obres del projecte constructiu de Vial de Vianants a la Carretera de Palaudàries, a l’empresa adjudicatària. Per tant, l’obra val 18.203,03 euros i en el moment que nosaltres els dèiem al Ple que tenien una confusió i ells deien que ja transferirien els diners d’una partida a l’altra, ells ja sabien que ens estaven enganyant i que tard o d’hora ho sabríem.

Per tant l’ajuntament té destinats a aquesta obra 81.796,97 euros més del compte.

O és que aquests diners no serviran per aquesta obra? Exactament, què amaguen?

Llegeix +

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Impostos, Plans Parcials, Plens extraordinaris i embarbussaments col·lectius

Hem tingut ple. El d’ordenances fiscals. Els impostos, per entendre’ns.
L’any que ve els impostos pugen. Per aquest front no hi ha novetats. L’ajuntament aprofita l’embranzida de la revisió cadastral per maquillar la pujada. Els valors cadastrals al nostre municipi s’apujaran, en deu anys, un 150%. A un ritme del 15% anual.


L’impost de bens immobles, la contribució, pujarà aquest 15% anual, ja que és proporcional al valor cadastral. Per amortir aquesta puja, el govern fa allò que va anunciar: baixa el coeficient perquè pugi l’impost, però només una mica, l’IPC, més o menys i de promig, perquè de fet hi haurà qui pagarà més però també qui pagarà menys. I hi haurà qui pagarà, que fins ara no pagava, però també hi haurà qui ha pagat i que, si no ho hagués fet, ara s’ho estalviaria. Per no desentonar, varem acusar el govern de no fer bé les coses. Vaig defensar amb vehemència que s’havia de baixar el coeficient en tres o deu centèsimes i apujar els topalls dels descomptes per famílies nombroses.

Teníem raó, ja ho varen reconèixer. Teníem raó, però se la varen passar per l’aixella i ho varen aprovar tal com anava.

També Can Montcau-Can Malé varen ser protagonistes. En el Ple del mes passat hi havia d’anar aquest expedient. Es tracta de la modificació de la modificació que es va fer al maig. O sigui que es modifica una modificació que modificava la modificació que varem fer nosaltres. Per acabar-ho d’embolicar, resulta que aquesta modificació queda condicionada a l’executivitat de l’anterior i a la tramitació del Pla Parcial que la desenvolupa. A la vegada, el Pla Parcial no es pot tirar endavant fins que no es valori el projecte d’urbanització, que també condiciona l’acord de reparcel·lació que substitueix el conveni que nosaltres havíem signat amb les empreses fa tres anys.

La modificació es fa formalment per reconèixer l’ús comercial d’outlet, o centre de fabricants. Un centre comercial on s’hi podran comprar peces Mango de col·leccions d’altres anys.

A la pràctica la modificació el que fa és canviar una altra vegada la distribució de zones urbanístiques. I ja és la tercera vegada que la canvien ells mateixos. I encara ho tornaran a fer, m’hi jugo un pèsol!

Nosaltres varem fer evident que aquesta modificació és incomplerta, sense justificació ni quantificació. És més, el mateix document feia referència a l’aprovació simultània del Pla Parcial, que justificaria els canvis de la modificació. Però, és clar, no es podia tramitar el Pla Parcial perquè la seva primera modificació encara no s’ha publicat, no és executiva.

Ells varen afirmar que s’havia de fer així perquè no hi havia Pla Parcial. Ens varem remetre al registre municipal, on hi consta que s’ha lliurat el document definitiu del Pla Parcial. Bé, llavors varen dir que si, que hi havia Pla Parcial però que no servia perquè no acabava d’estar afinat.

O sigui que si, que teníem raó, ja ho varen reconèixer. Teníem raó, però se la varen passar per l’aixella i ho varen aprovar tal com anava.

Que lluny queden els governs que tenien una posició política en els impostos. Que rebaixaven i apujaven impostos amb algun criteri. Que lluny els debats de model de poble, d’estratègia urbana o, senzillament de futur. Aquest ple va ser un marasme tècnic, una discussió formal sobre tràmits, percentatges i publicacions. Ni una intenció de fons, ni un propòsit de transformació, ni una millora en la qualitat de vida de la gent.

Als plens passa com en els partits de futbol, que si un equip juga malament, el mal joc s’acaba encomanant a l’altre. Estic segur que qui va assistir al ple va anar-se’n cap a casa amb la sensació d’haver perdut el temps miserablement.

Llegeix +

diumenge, 12 d’octubre de 2008

30 anys de Volta en Carro als Països Catalans

Un u d’octubre, com el que hem passat, però de l’any 1978, es varen reunir dues mil persones a Lliçà d’Amunt. Mai no s’havia aconseguit reunir-ne tantes, ni mai més s’ha fet – amb el permís del duet Montins-Bustamante, que varen amenitzar la festa de 2002 – .

Potser eren tres mil, o més. A aquella festa hi va anar molta gent. Gent d’aquí i de fora. Passavolants i prohoms de la vida política d’aquell any constitucional. El nostre poble era diferent, el nostre país era diferent. Era un país sense història, amb una democràcia per estrenar. Era el moment de l’esperança sense límits, de la por desmesurada en una societat innocent.
En aquell país de pors atàviques, de guàrdies civils amb tricorni de xarol, de renaults 5 i 127 de dues portes, una colla d’eixelebrats es varen empescar una aventura fascinant. La volta en carro als Països Catalans.

En cent dies quatre carros, quatre cavalls i, per torns, 300 persones, varen recórrer 3000 quilòmetres per petites carreteres, camins, túnels i mar. I en aquells 100 dies voleiaven les campanes per rebre’ls en pobles semblants al nostre. També alguna pedra va voleiar a la ratlla del Sènia.

Final de trajecte amb Jordi Pujol, la Trinca, envelat i molta gent. Era el temps de la societat civil, de les iniciatives sense subvenció. Era el temps dels ajuntaments absents.
Va ser el temps que ens va veure créixer. Allà va néixer alguna vocació política, algun amor i moltes amistats. Gent d’aquella que, quan la veus, no pots estar-te'n de pensar que també hi eren, amb tu, en aquella gesta. I també hi havia en Pedrerol, l’ Isidre del garatge, en Siu (Ballester), en Joan de Vic, en Quim Tuixells, l’Enric Torras, en Pere Relats, en Fermí, en Miquel i la Magda, en Raf i la Maria, en Farriol, en Ruiz Calonja, en Tàcies, en Jaume Dantí. I molta més gent. També la mainada, que teníem 15, 16 o 17 anys.

Ha passat el temps. Tots plegats som més vells i més savis. Tots hem perdut l’empenta dels que estrenàvem vida i poble. Hem perdut la nostra innocència. Tots hem vist com canviava la Vall del Tenes, com canviava el nostre país. Ara no es pot anar en carro per les carreteres, ni es pot trobar un carro en una masia. Ni masia trobaríem.

Per això, per irrepetible, iniciàtica, agosarada i casolana, la Volta en Carro als Països Catalans va acabar ara fa trenta anys. Pel moment històric que va viure, és l’inici de la vida adulta de la nostra societat, alliberada del jou del franquisme, i tanmateix desorientada, òrfena de referents.

Llegeix +

dimarts, 7 d’octubre de 2008

La ració de xocolata

George Orwell descrivia un nou món que sorgiria després de la segona guerra mundial a la seva novel·la 1984, escrita el 1948, enguany fa seixanta anys.

Al llibre, prefigura una societat dominada per les “telepantalles” i el Gran Germà. Una societat sota control, on tothom és espiat i ningú té dret a discrepar. Una societat on el llenguatge es converteix en una “novaparla”: un seguit de signes i lletres que no permeten a la gent reflexionar sobre allò que han llegit.

En aquesta realitat profetitzada, existeix un Ministeri d’Informació, que té per missió actualitzar constantment les notícies, noves i antigues. Per exemple, quan es retalla la ració de xocolata, s’actualitza la notícia de la darrera retallada i se’n rebaixa la quantitat. Així, els titulars dels diaris del dia poden dir: increment en la dosi de ració individual de xocolata. Gràcies al govern del Gran Germà, la producció de xocolata ha pujat i les nostres vides seran millors.

En fi, res que no coneguem de primera mà passats aquests 60 anys.

En aquest temps municipals d’auditories tardanes m’ha caigut a les mans l’auditoria dels comptes de l’any 2005. Eren anys difícils, quan l’ajuntament estava sotmès a un Pla de Sanejament financer.

En aquells moments difícils l’ajuntament va subvencionar en 88.164 euros les entitats esportives. Recordeu que el juny passat, una notícia del web municipal deia que s’havien incrementat aquestes subvencions fins als 83.235, un 20% més que l’any anterior.

Com la ració de xocolata al país del Gran Germà, el Ministeri d’Informació reescriu les dades dels anys anteriors per justificar una baixada de subvencions disfressant-la d’increment.

I això només és la xocolata.

Llegeix +