dimarts, 28 d’abril de 2009

La pell fina


En l'exercici del càrrec d'alcalde, tothom ha estat exposat a la befa i a l'insult. Tots sabem que, fins a cert punt, veure rodolins amb el teu nom és una part de la feina.

Això ve a tomb de les darreres pintades aparegudes a Lliçà, i desaparegudes a cuita corrents, on sembla que es feien rodolins amb poca gràcia amb el nom de l'individu que ocupa actualment l'alcaldia. Es veu que té la pell fina. Es veu que no suporta que li diguin el nom si no és per ensabonar-lo.

Recordo altres pintades poc afortunades que han estat en la mateixa paret durant anys, fent referència al malnom de l'Isidre Ballester. Ell si que, amb la seva pell d'elefant, no va fer esborrar les pintades que li feien. Dubto que li fes gràcia, però les va aguantar estoicament.

A mi me'n varen fer algunes, sobretot els meus conveïns de Pineda Feu, durant les obres d'urbanització del barri. Les pintades en qüestió varen estar allà fins al final de l'obra. Com que sóc un sentimental, les vaig fotografiar. No sé, en el fons les considero un reconeixement que la meva alcaldia no els va deixar indiferents, i de fet són les persones que ho varen escriure les que es desqualifiquen.

Llegeix +

dilluns, 27 d’abril de 2009

Descobrint piscines (4): fotos igualades.

Quan vaig estar estudiant el projecte de les piscines em va cridar l'atenció un detall. Per tafaneria vaig mirar un full del Plec de Condicions Tècniques Generals. La particularitat del document és que estava signat pels arquitectes de Sabadell autors de la proposta, però també hi havia un pegat de tipex.

Pels tafaners, un pegat de tipex és una provocació. A sota hi ha una cosa oculta, que no es vol que se sàpiga, però el mateix pegat de tipex la delata. És tant fàcil com girar full i mirar, a contrallum, què oculta. Ocultava tres coses divertides: una data, juliol de 2008; un lloc, Igualada; un nom, de sigles J.C.A.T.

Qui és el senyor que els arquitectes oculten sota el tipex? Sabem per internet que aquest senyor és enginyer de Camins, canals i ports, i viu a Matadepera. També sabem pel tipex que ha fet algun projecte a Igualada el mes de juliol de 2008. Comprovem en el BOP que en aquesta bonica població de l'Anoia s'han aprovat alguns projectes d'aquest tècnic. Busquem piscines a Igualada i trobem que s'hi fa un complex esportiu, aprovat el maig de 2008.

No sabem el grau de col·laboració d'aquest enginyer en el projecte. Sembla clar que en el projecte lliçanenc li varen fotocopiar un Plec de Condicions Tècniques Generals aprovat el juliol de 2008, a Igualada . I posats a copiar la memòria, podria ser que haguessin copiat alguna altra cosa: la disposició en una sola planta, les rajoles de colors als passadissos, potser també temes de detall que se’ns escapen. En fi, que pot ser que a Lliçà tinguem la versió reduïda de les piscines de Puigcornet d’Igualada.


http://www.anoiadiari.cat/noticia/un-any-per-tenir-apunt-les-piscines-de-puigcornet
http://www.anoiadiari.cat/documents/lamina-1.pdf
http://www.anoiadiari.cat/documents/lamina-2.pdf

Resumint, que uns arquitectes de Sabadell han redactat, per compte de la EMO, el projecte de piscina municipal de Lliçà d’Amunt. Varen córrer tant que varen haver de fotocopiar en part un altre projecte d'un enginyer que ha treballat en projectes a Igualada, on s'està fent una piscina semblant, que no igual. Només hi ha fotos igualades.

Aquesta és la història de les falses fotos que us volia explicar. Un pegat de tipex en un full, internet i curiositats. Res més.



passadís a Igualada___________ passadís a Lliçà d'Amunt

Llegeix +

divendres, 24 d’abril de 2009

Eines de transformació (30 anys d'ajuntaments democràtics)

el 9nou, 17 d'abril

Els ajuntaments, encara que sigui una obvietat dir-ho, són la primera línia de la transformació del nostre país. Ho són tant, que molta gent distingeix entre la política local i la “política”, sobretot en pobles petits i mitjans, on gairebé tothom es coneix i les persones encara són més importants que les sigles.
Els governs locals han hagut de fer mans i mànigues per bastir un país, a peu d’obra. Molts dels nostres regidors han fet d’electricistes, arquitectes, lampistes, psicòlegs, taxistes, ordenances, guardes... També hem de dir que tanta activitat genera mals costums, clientelisme i paternalisme, que de coses mal fetes també n’hi ha hagut. Però el fet que la resta d’institucions estiguessin preocupades fent les coses importants per la pàtria, han deixat pels ajuntaments la feina a peu de carrer, que al final és la que fa més fàcil la vida de la gent, o que la complica més, també.



En aquests temps, moltes vegades hem vist legislar, des de Madrid o des de la Ciutadella, qüestions que haurien de resoldre els ajuntaments, sense tenir-los en compte per res. Així, un dia se suprimia un impost municipal com l’IAE, sense pensar com es compensaria, un altre dia es canviava la llei de protecció dels animals, sense saber com la podrien aplicar els ajuntaments, o es feia una llei contra la contaminació lumínica o acústica, o es feia una llei de protecció d’incendis, i moltes més. I ja hi som pel tros. A cada nova llei, un altre servei assumit que no cap a la hisenda municipal.
I aquest és el mal dels ajuntaments: el seu finançament. No reben gaire res de l’Estat, i Diputació i Generalitat només subvencionen una part si inverteixen en obra, això sí, gravada amb el 16% d’IVA. A més, l’alcalde ha d’assumir el desgast polític de pujar uns impostos i unes taxes que tothom pensa que són un caprici d’ell.
Però també és veritat que hi ha dos mals propis de la vida consistorial: l’assumpció populista de serveis impossibles de mantenir i la manca de responsabilitat sobre la pròpia gestió dels governs locals. Si no es resolen aquestes mancances, un millor finançament local podria tenir efectes catastròfics en alguns pobles que no citaré.
Si hi ha més diners, es fa un piromusical per Festa Major, es porten les àvies d’excursió a Mallorca i es lloga la torre de Collserola per fer un sopar amb els treballadors municipals –això només per citar casos reals– . Si no hi ha diners, una sortida és no pagar i l’altra signar acords amb promotors immobiliaris. Sense una Sindicatura de Comptes vigilant i un rigor autoimposat, la caixa dels ajuntaments pot resultar una bomba de rellotgeria, econòmica i urbanística, més grossa com més diners pugui consumir.
Aquests excessos són un fruit bord d’aquells temps en què tot estava per fer. Perquè els ajuntaments són laboratoris d’idees, són font d’innovació; de vegades l’encerten i de vegades no. Són l’apassionant món de la política de veritat, aquella en què palpes el resultats, en què és possible parlar amb l’usuari, discutir-hi.
L’evolució de la política, l’esperit pràctic local, ha portat a mancomunar, cedir, compartir, delegar. Per la base, Consells de la Ciutadania, processos participatius i consultes populars; per l’estructura, Consells Comarcals i mancomunitats són eines fonamentals en aquesta complexitat de serveis.
Tenim, en els ajuntaments, l’instrument més potent per la transformació del país. Parlo d’aquella part del país que afecta en el més bàsic a la gent i que té la virtut de poder donar aquell punt d’orgull per la pertinença a un lloc, a una col•lectivitat, que tantes vegades ens manca.
Trenta anys. Potser és moment de mirar endavant i intentar que millori el que l’experiència ens diu que no funciona, com una excel•lent llei electoral de resultats dubtosos –que a vegades fa dependre de pactes insospitats, i inexplicables pels electors, el govern local-, la comentada manca de recursos i control financer, la responsabilitat en els excessos del populisme i el paternalisme, el major pes dels municipis en les lleis que els afecten o el pobre intercanvi d’experiències locals.
Els ajuntaments administren el dia a dia i el futur. Les decisions preses fa trenta anys han condicionat, per bé i per mal, el nostre present. Potser comença a ser urgent que els posem al dia, que en corregim les mancances i que la seva veu es tingui en compte. Potser llavors aquesta política local que deia al començament, presa amb responsabilitat i transparència, seria, encara més, un referent per l’autoestima del país.

Llegeix +

dilluns, 6 d’abril de 2009

Descobrint piscines (3): Les falses fotos del muntatge.


1. plànols planta


2. vista exterior


3. vista exterior


4. vista interior passadís


5. vista interior


6. vista interior passadís

Endevineu quines són les fotos del muntatge de Lliçà i quines no ho són.
Una pista: Proinosa.

Llegeix +

diumenge, 5 d’abril de 2009

Habitatge protegit: 96, PP-PSC-CiU: 0



Per segona vegada faig servir aquesta foto.

Per qui no ho recordi, CiU i PP varen liderar la oposició als habitatges protegits a Ca l'Artigues. El PSC va sacrificar els seus regidors, Antonio Diaz i Amparo Mejias, que veien bé aquesta actuació al barri. Aquella dura campanya contra el nostre govern va arribar a afirmar que Ca l'Artigues era una zona residencial, que no hi volien serveis. També allò de los pisos en el pueblo, que serviria per reallotjar els gitanos de la Mina, que tot s'ompliria de moros i drogoaddictes, que jo mateix ho feia per un tema de drogues.

En fi, que va ser una campanya de guerra bruta que es va saldar amb l'estranya paradoxa que els que no volien serveis porten els seus nens a l'escola, i els que deien que s'ompliria els pisos de moros que malmetrien el barri, varen córrer a empadronar-se a casa d'algun parent a veure si els en tocava un.

Avui es publicita el projecte de 96 pisos a Ca l'Artigues i Can Salgot i les condicions per accedir-hi. Suposo que avui, com ahir, un cop nosaltres fora del govern, tot plegat serà fantàstic. Al web municipal es vanten de fer l'operació d'habitatge social més important del Vallès. També haurien de dir que, gràcies a ells, va estar a punt de no fer-se.


Llegeix +

divendres, 3 d’abril de 2009

Llei d'urbanitzacions: nosaltres treballem.

Si teniu curiositat per saber qui treballa pel poble, mireu aquest enllaç (notícia al web d'Esquerra

o la notícia del diari Avui aquí

Llegeix +

If (Si...)

Quan tenia 11 anys, a arrel d'una malaltia, els meus pares varen penjar un poema a la paret de la meva habitació. Aquest poema, que no entenia en aquell temps, va reaparèixer molts anys després a la meva vida cantat pels Esquirols i més ençà encara, il·luminant un espot de Repsol.

Ara me l'he tornat a trobar. Sembla talment un himne, amenaçant-me de perseguir-me en tota la vida.

(M'haureu de disculpar, però no he trobat cap traducció millor)

Si pots dur el cap ben posat sobre les espatlles
Quan altres el perden i a més te’n culpen;
Si pots confiar en tu quan tots de tu dubten,
Però tenir compte de llurs dubtes;
Si pots esperar sense que et cansi l’espera,
O suportar calúmnies sense pagar en la mateixa moneda,
O ésser odiat sens donar cabuda a l’odi,
I no per això semblar massa bo o massa savi;

Si pots somiar sense que els teus somnis et dominin;
Si pots pensar sense que els pensaments siguin la teva meta,
Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre
I tractar per igual aquests dos farsants;
Si pots tolerar que els brètols
Tergiversin la veritat que has expressat,
I la converteixin en trampa per a babaus,
O veure enrunada l’obra de la teva vida
I ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines;


Si pots fer un lligat amb tots els teus guanys
I llençar-los al caprici de l’atzar,
I perdre’ls, i tornar a començar des de zero
Sense que surti ni una queixa dels teus llavis;
Si pots posar al servei dels teus
cor, entusiasme i fortalesa,
I resistir encara que no et quedi res,
tret de la Voluntat, que els digui: "Endavant!";

Si pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut,
I parlar amb reis sense perdre la senzillesa;
Si no poden ferir-te amics ni enemics;
Si tots compten amb tu, però no massa;
Si pots omplir l’implacable minut
Amb seixanta segons d’esforç agosarat,

Teva es la Terra i tot allò que hi ha,
I, més encara fill meu: seràs un home,.


Rudyard Kipling

Llegeix +