divendres, 24 d’abril de 2009

Eines de transformació (30 anys d'ajuntaments democràtics)

el 9nou, 17 d'abril

Els ajuntaments, encara que sigui una obvietat dir-ho, són la primera línia de la transformació del nostre país. Ho són tant, que molta gent distingeix entre la política local i la “política”, sobretot en pobles petits i mitjans, on gairebé tothom es coneix i les persones encara són més importants que les sigles.
Els governs locals han hagut de fer mans i mànigues per bastir un país, a peu d’obra. Molts dels nostres regidors han fet d’electricistes, arquitectes, lampistes, psicòlegs, taxistes, ordenances, guardes... També hem de dir que tanta activitat genera mals costums, clientelisme i paternalisme, que de coses mal fetes també n’hi ha hagut. Però el fet que la resta d’institucions estiguessin preocupades fent les coses importants per la pàtria, han deixat pels ajuntaments la feina a peu de carrer, que al final és la que fa més fàcil la vida de la gent, o que la complica més, també.



En aquests temps, moltes vegades hem vist legislar, des de Madrid o des de la Ciutadella, qüestions que haurien de resoldre els ajuntaments, sense tenir-los en compte per res. Així, un dia se suprimia un impost municipal com l’IAE, sense pensar com es compensaria, un altre dia es canviava la llei de protecció dels animals, sense saber com la podrien aplicar els ajuntaments, o es feia una llei contra la contaminació lumínica o acústica, o es feia una llei de protecció d’incendis, i moltes més. I ja hi som pel tros. A cada nova llei, un altre servei assumit que no cap a la hisenda municipal.
I aquest és el mal dels ajuntaments: el seu finançament. No reben gaire res de l’Estat, i Diputació i Generalitat només subvencionen una part si inverteixen en obra, això sí, gravada amb el 16% d’IVA. A més, l’alcalde ha d’assumir el desgast polític de pujar uns impostos i unes taxes que tothom pensa que són un caprici d’ell.
Però també és veritat que hi ha dos mals propis de la vida consistorial: l’assumpció populista de serveis impossibles de mantenir i la manca de responsabilitat sobre la pròpia gestió dels governs locals. Si no es resolen aquestes mancances, un millor finançament local podria tenir efectes catastròfics en alguns pobles que no citaré.
Si hi ha més diners, es fa un piromusical per Festa Major, es porten les àvies d’excursió a Mallorca i es lloga la torre de Collserola per fer un sopar amb els treballadors municipals –això només per citar casos reals– . Si no hi ha diners, una sortida és no pagar i l’altra signar acords amb promotors immobiliaris. Sense una Sindicatura de Comptes vigilant i un rigor autoimposat, la caixa dels ajuntaments pot resultar una bomba de rellotgeria, econòmica i urbanística, més grossa com més diners pugui consumir.
Aquests excessos són un fruit bord d’aquells temps en què tot estava per fer. Perquè els ajuntaments són laboratoris d’idees, són font d’innovació; de vegades l’encerten i de vegades no. Són l’apassionant món de la política de veritat, aquella en què palpes el resultats, en què és possible parlar amb l’usuari, discutir-hi.
L’evolució de la política, l’esperit pràctic local, ha portat a mancomunar, cedir, compartir, delegar. Per la base, Consells de la Ciutadania, processos participatius i consultes populars; per l’estructura, Consells Comarcals i mancomunitats són eines fonamentals en aquesta complexitat de serveis.
Tenim, en els ajuntaments, l’instrument més potent per la transformació del país. Parlo d’aquella part del país que afecta en el més bàsic a la gent i que té la virtut de poder donar aquell punt d’orgull per la pertinença a un lloc, a una col•lectivitat, que tantes vegades ens manca.
Trenta anys. Potser és moment de mirar endavant i intentar que millori el que l’experiència ens diu que no funciona, com una excel•lent llei electoral de resultats dubtosos –que a vegades fa dependre de pactes insospitats, i inexplicables pels electors, el govern local-, la comentada manca de recursos i control financer, la responsabilitat en els excessos del populisme i el paternalisme, el major pes dels municipis en les lleis que els afecten o el pobre intercanvi d’experiències locals.
Els ajuntaments administren el dia a dia i el futur. Les decisions preses fa trenta anys han condicionat, per bé i per mal, el nostre present. Potser comença a ser urgent que els posem al dia, que en corregim les mancances i que la seva veu es tingui en compte. Potser llavors aquesta política local que deia al començament, presa amb responsabilitat i transparència, seria, encara més, un referent per l’autoestima del país.