dijous, 30 de juliol de 2009

La llei d'urbanitzacions a Ca Franquesa

Ara fa uns mesos us explicava el goig de participar en l'elaboració de la llei d'urbanitzacions. Vaig poder debatre i compartir opinions, incidir en les esmenes, i també aprendre que no es pot fer passar tot el país per les necessitats del nostre poble. Va ser una experiència positiva. No varem redactar la llei, és obvi, però varem sentir que la nostra experiència havia servit per millorar-ne el text.


Avui us explico tot això perquè tot just fa una setmana que l'ajuntament va decidir imposar contribucions especials a Can Franquesa, per  a avançar la instal·lació del clavegueram. L'estratègia de fer els serveis per parts ja la va fer servir l'ajuntament ara fa deu anys a Pineda Feu i El Pinar. Es tracta d'executar els serveis més urgents independentment del procés complert d'urbanització. És una manera de retardar la solució i de fer-la més cara. Ja fa més d'un any que varem demanar com estava el procés de reparcel·lació, i ens varen dir que no havia avançat, quan és relativament senzill resoldre'l, n'hi ha prou volent-ho. Avui continua empantanegat.

L'única cosa que ha avançat en aquests mesos ha estat la possibilitat d'acollir-se a allò que es determina en la nova llei d'urbanitzacions. És ben cert que tot just avui ha sortit publicada la convocatòria d'ajuts, però dijous passat, quan ho vaig preguntar al govern en el Ple municipal, ells no en tenien ni idea de si els serviria o no, si hi hauria convocatòria d'ajuts o si era una obra apropiada pels objectius de la llei. 

Només ens varen comentar que l'accés del barri a l'autovia C-17 es faria mitjançant el mateix nus que Can Montcau, i que aquest nus s'està redissenyant, per fer-lo més al sud del previst. I el temps va passant...

Llegeix +

dissabte, 18 de juliol de 2009

La independència i l'opinador estèril

Acabo de llegir un retall d’opinió a l’Avui. No m’he pogut estar de comentar-lo. Fa dies que des de les columnes d’opinió dels diaris veig com el país abandona qualsevol autoestima, com es blasma qualsevol acció. Fins i tot les petites victòries són esquarterades per aquesta miserable inèrcia. Ni el Barça tricampió se’n salva.

En aquest país abunda l’opinador de cafè, que estripa qualsevol tema que se li posi al davant. Opina des de la més absoluta immobilitat, tot li molesta, tot és dolent, malgirbat, engiponat de qualsevol manera. El seu món respon a ideals brillants, nets de la pols que embruta els peus dels mortals. I ells, en un estat beatífic, nets de tota tendència política – ai ecs! Política – donen lliçons de mestretites.

Tothom és idiota, menys ells. Ells saben què li convé al país, però la seva condició de sants-barons només els permet dirigir-lo donant indicacions quan una pedra els molesta, quan s’alça la pols o la vianda és fada.

I es fan els independentistes. Ningú ho és més que ells. I pontifiquen sobre els qui gosen, essent independentistes, baixar al carrer a escombrar la pols, posar indicadors, desbrossar camins. No ho feu! No embruteu la brillant independència que desitgeu. S’esgargamellen intentant que aquest país somiat no el trepitgi ningú, que no s’embrutés.

A tots ens dol la crítica al company, o al projecte compartit. I és que fins avui, al Parlament de Catalunya hi ha un sol grup que es declari independentista. Fins avui, 21 diputades i diputats han de fer que la seva prioritat política sigui desbrossar el camí de la independència, eixamplar-lo, pavimentar-lo, posar-hi senyals. Ja sé que aquests 21 representats del poble no el representen tot, ni tant sols a tota la gent independentista del país. Però és que no n’hi ha més, avui, d’independentistes al Parlament. Els toca a ells fer més ample aquest camí, incloure-hi la majoria social. I per això necessiten dues coses: temps i confiança.

Tot i això, l’opinador fa el que sempre ha fet. Pren amb dos dits la tassa, alça el dit petit, xarrupa el carajillo de rom Pujol i s’eixuga després els llavis amb gràcil gest. Res més. Ell viu per judicar la realitat, per escarnir qui treballi per un ideal.
Té por que el seu món canviï. De fet el seu somni és que tothom sigui tan poruc com ell. La por és la seva veritable pàtria.

Llegeix +