Solstici d'hivern

El temps, inequívoc, ens fa saber que ja és hivern. Fa fred, i qualsevol bonança ens arrenca comentaris admirats: avui sembla que fa bo – diem calçats amb botes, mitjons de llana, samarreta empelfada i jersei gruixut. Tot just ahir va ser el solstici, el dia amb la nit més llarga. I va ser un dia fred, va ploure glaç, va revelar-se tota la fúria del temps. Ja ho sabem que toca això, però quin record els dies càlids!

El que té de bo el solstici d’hivern, és que, encara que sembli impossible, a partir d’avui el dia es torna a allargar, els vespres ronsegen fins més tard, la llum ens deixondeix més d’hora. El migdia comença a enfilar la llum. L’esperança no és en va, la llum ho proclama. Paciència.

I més d’un de vosaltres es preguntarà per quin motiu escric això. Us ho explico.

Als anys setanta, el meu pare escrivia en una revista a Granollers, Comunitat Cristiana, o alguna cosa així. Era una revista que passava la censura, com totes, i que veia amb preocupació els article irònics que mon pare, en Jaume Farriol, hi escrivia. Naturalment, la direcció de la revista va fer saber que els temes allà escrits haurien de ser més locals, més a la mida del que preocupa a la gent, i deixar els temes compromesos per la gent que es personava com a inculpat davant del T.O.P. La gent d’ordre no parla de segons què.

És llavors que mon pare va escriure un article, que avui necessitaria un manual per entendre els dobles sentits i sobreentesos, i que començava més o menys així: “Fa un temps gris i uniforme...”

Doncs això. Que fa fred, que és un llarg hivern. Però que, encara que sembli només una vana esperança, l’hivern s’acabarà. Algun dia.