divendres, 26 de març de 2010

Ca l'oliveres, un homenatge




Sabeu la història de ca l’Oliveres? No vull dir pas les dates, el mestre d’obres, les terres o els propietaris. Vull dir la gent, la vida, els mesos i els anys passats mentre les bigues anaven corcant-se.

Ca l’Oliveres era, en aquella època, una granja de pollastres, un escorxador i una casa de veïns, tot a l’hora. D’aquella època en tinc el record esborrat d’anar-hi a veure amics, de l’escala senyorial i els llençols estesos als filferros de l’era.

Acollia gent de tot arreu que amb més esperança que diners arribaven a Lliçà. A can Roget o a Sant Baldiri, moltes altres cases també es varen partir en petits apartaments sense bany i amb cuina compartida. Enmig del Pla, lluny encara de l’horitzó ideal de les urbanitzacions, que vindrien molts anys més tard.

L'any 2003 un cartell en proclamava la venda. El vell casal, buit i malalt, esperava que un espavilat el convertís en selecta residència d’ancians o modern formiguer de jovenalla. Per major glòria dels diners, temps a venir algú ja requalificaria l’espai per encabir-hi un edifici a l’era i un garatge i algun traster a les corts.

Un dia varem pensar en un poble que, amb un joc entre el passat i el futur, donés dignitat al vell casal, una casa de pagès que va enfornar la nostra història. Havia de ser un homenatge a la gent que, en uns moments en què el nostre país es formava, varen conviure sota d’aquell vell teulat de ca l’Oliveres, com tantes d’altres cases de Lliçà. I si junts, passat i present donaven una dimensió nova a tot aquell record, obteníem a canvi la dignitat de la història recuperada?

Fer-ho, convertir aquell noble edifici en la nova biblioteca, l’epicentre de la cultura al nostre poble, és el més bell dels homenatges al nostre passat compartit. Moltes vegades haguéssim governat, totes ho hauríem fet.

Ara sembla que no, que aquella manera de pensar, de recuperar la història, no era més que un error imperdonable, una "patata calenta". I ara és cara, i fora mida. Faria més goig un nou edifici, fet com qualsevol, sense cap passat per recordar, sense cap homenatge degut. I tot plegat serà una andròmina, un pedaç contra la nova societat sense memòria que ells anhelen.

Me n'alegro que al final s'acabi l'obra i revisqui ja, renovada, la carcassa d'aquesta casa. La més noble, la més nostra. Sigui com sigui, haurem aconseguit mantenir aquest tresor pel nostre poble. Li pesi a qui li pesi, l'homenatge a la nostra història queda fet. I per molts anys així sigui.

Llegeix +

dilluns, 1 de març de 2010

Al rebuf d’unes clavegueres

(article publicat a El 9nou 26-2-2010)
Les aigües brutes ens han tornat a donar un disgust. Tot i que les clavegueres són un tema conflictiu a Lliçà d’Amunt, els problemes que tenen són els mateixos en molts pobles de la comarca i tot Catalunya. El que els fa diferents és la manera d’utilitzar-los.

Convé explicar que els alcaldes, pel fet de ser-ho, assumeixen la responsabilitat penal dels abocaments de claveguerams a les lleres de torrents i rieres. Aquesta responsabilitat penal no es correspon amb l’administrativa, ja que la competència en l’execució dels col·lectors en alta per aquestes rieres i torrents correspon a l’Agència Catalana de l’Aigua –l’ACA–. No parlem pas d’abocaments que es generin per acció de l’ajuntament, sinó d’abocaments històricament no resolts que el nou alcalde es troba quan assumeix el càrrec.

És una disfunció greu entre el codi penal i les atribucions reals de cada una de les administracions.

Sovint els càrrecs polítics municipals han de donar explicacions als jutjats sobre aquests temes. Sovint la fiscalia, associacions i particulars plantegen querelles contra els responsables penals (regidors i alcaldes) que algunes vegades acaben, fins i tot, condemnats.

És un joc una mica poca-solta. Un joc amb les cartes marcades que no avalua la gestió global d’una persona en el tema durant el seu mandat, sinó que es limita a avaluar la responsabilitat en un abocament concret. No s’hi val a justificar la intervenció en altres abocaments del municipi, els projectes iniciats o en curs o les impossibilitats materials i econòmiques existents.

I és un joc d’hipocresies, tenint en compte que la mateixa ACA té publicat el llistat d’actuacions que ha de fer en els propers anys, i per tant la llista de responsables penals d’aquests abocaments. A la nostra comarca, menys d’una desena de municipis queden fora d’aquesta llista. Per tant, amb el codi penal a la mà, els alcaldes i regidors de la resta dels 43 municipis de la comarca podrien passar pels tribunals.


El cas de Lliçà d’Amunt no era especial. Una associació de veïns denuncia un abocament que fa més de 30 anys que es produeix a la fiscalia i aquesta actua. A arrel de les actuacions, el fiscal de medi ambient presenta querella i imputa els actuals responsables municipals. Les actuacions inclouen la declaració dels responsables municipals, actuals i anteriors. Els que varem ser responsables municipals entre 2003 i 2007 també varem declarar davant la fiscalia ara farà un any i varem explicar que l’Ajuntament va projectar una depuradora ecològica que l’ACA va rebutjar, que va oferir finançar, mitjançant el Consorci de Defensa del Besòs, un pla de sanejament urbà que va ser rebutjat també per l’ACA al·legant manca de capacitat a les depuradores, i finalment que es va arribar a l’acord de realitzar l’actuació en la primera fase del pla de sanejament de l’ACA (el PSARU).

Ara bé, la qüestió que trenca tot esquema institucional és que els actuals regidors de govern (PSC, CiU, PP), en comptes de repassar aquesta successió de fets i sumar-los a la seva gestió, requereixin la nostra imputació en la querella, com a responsables del mandat anterior al seu, i obrin un nou front judicial a la ja tensa vida política de Lliçà d’Amunt. I trenca tot esquema perquè els abocaments denunciats no són fruit del mandat anterior si no que ja existien durant el període 1979-2003 de CiU i PSC al govern del municipi, on precisament va ser càrrec polític l’actual alcalde. És sorprenent i inquietant, que un equip de govern acusi judicialment als anteriors responsables municipals, en un tema que es deriva del repartiment de funcions entre l’ajuntament i l’ACA.

Estic convençut que els responsables municipals de tota la comarca desitgen que aquest afer acabi en no res, imperi el sentit comú i amb el compromís adquirit per l’ACA es pugui passar pàgina als dèficits de sanejament heretats del passat. Si més no estic segur que ho desitgen tots aquells càrrecs que, com jo mateix, han treballat fermament per resoldre les mancances de les clavegueres del municipi.

Llegeix +