divendres, 26 de març de 2010

Ca l'oliveres, un homenatge




Sabeu la història de ca l’Oliveres? No vull dir pas les dates, el mestre d’obres, les terres o els propietaris. Vull dir la gent, la vida, els mesos i els anys passats mentre les bigues anaven corcant-se.

Ca l’Oliveres era, en aquella època, una granja de pollastres, un escorxador i una casa de veïns, tot a l’hora. D’aquella època en tinc el record esborrat d’anar-hi a veure amics, de l’escala senyorial i els llençols estesos als filferros de l’era.

Acollia gent de tot arreu que amb més esperança que diners arribaven a Lliçà. A can Roget o a Sant Baldiri, moltes altres cases també es varen partir en petits apartaments sense bany i amb cuina compartida. Enmig del Pla, lluny encara de l’horitzó ideal de les urbanitzacions, que vindrien molts anys més tard.

L'any 2003 un cartell en proclamava la venda. El vell casal, buit i malalt, esperava que un espavilat el convertís en selecta residència d’ancians o modern formiguer de jovenalla. Per major glòria dels diners, temps a venir algú ja requalificaria l’espai per encabir-hi un edifici a l’era i un garatge i algun traster a les corts.

Un dia varem pensar en un poble que, amb un joc entre el passat i el futur, donés dignitat al vell casal, una casa de pagès que va enfornar la nostra història. Havia de ser un homenatge a la gent que, en uns moments en què el nostre país es formava, varen conviure sota d’aquell vell teulat de ca l’Oliveres, com tantes d’altres cases de Lliçà. I si junts, passat i present donaven una dimensió nova a tot aquell record, obteníem a canvi la dignitat de la història recuperada?

Fer-ho, convertir aquell noble edifici en la nova biblioteca, l’epicentre de la cultura al nostre poble, és el més bell dels homenatges al nostre passat compartit. Moltes vegades haguéssim governat, totes ho hauríem fet.

Ara sembla que no, que aquella manera de pensar, de recuperar la història, no era més que un error imperdonable, una "patata calenta". I ara és cara, i fora mida. Faria més goig un nou edifici, fet com qualsevol, sense cap passat per recordar, sense cap homenatge degut. I tot plegat serà una andròmina, un pedaç contra la nova societat sense memòria que ells anhelen.

Me n'alegro que al final s'acabi l'obra i revisqui ja, renovada, la carcassa d'aquesta casa. La més noble, la més nostra. Sigui com sigui, haurem aconseguit mantenir aquest tresor pel nostre poble. Li pesi a qui li pesi, l'homenatge a la nostra història queda fet. I per molts anys així sigui.

3 comentaris:

Josep ha dit...

Magnífic article, Quim, com sempre. Podries enviar-ne una còpia als regidors del govern municipal. Els hauria de caure la cara de vergonya per tot el que van arribar a dir sobre la biblioteca de Ca l'Oliveres. Però no crec que els en quedi, de vergonya... Ara encara es posaran medalles, els molt hipòcrites!

Un de tants ha dit...

Una altre projecte que el trisTpartit de Lliçà es va trobar llest i a punt de caramel. L'han acabat amb recança i de mala gana, però el faran servir com a reclam electoral. Com tot.
Quantes vegades ho inaguraran?.

Anònim ha dit...

No podem dir que sigui un homenatge : on es el palomar ? on son les vigues de sotateulada que donava goig de veure ?
En qualsevol cas gracies per recordar la Roser Sala i tota la nissaga que n'ha estat en ella.
F