divendres, 1 de març de 2013

Final de festa amb confeti.


Ja està, ja és una realitat. Encaixen les mans somrients, picant-se l’ullet. Han aconseguit el que venien a fer. Tots dos porten més de 20 anys en política i aquesta és, sens dubte, la seva victòria més esclatant. Han hagut de contenir-se. Haurien sortit a celebrar-ho només acabar la votació. Per un tema menor per ells els ha entretingut una estoneta. No-sé-què d’una escola i un institut que els ha vingut a importunar. Però ara ja està. Avui mateix, el motorista portarà el patracol a Barcelona per la seva benedicció final. Se n’han sortit com cal, sense soroll. Amb temps de reaccionar per si de cas. I amb la gent més preocupada per arribar a final de mes que en temes com aquest.

I a l’altra banda hi ha l’Altre, aquell que a mitja batalla va ser bandejat, i que ara frueix de la seva victòria pòstuma. Ho ha aconseguit a l’antiga, movent els fils de qui tenia poder de decisió. La vella manera de fer política, a l’ombra, perjudicant els contraris i beneficiant els amics.

També aquells que no hi estaven d’acord, però han acceptat la cosa. Puc suposar tractes interns, o petites mesquineses que hagin fet canviar un vot que no era necessari per la majoria, però ha servit per deixar clar qui mana. I mana qui mana, des de sempre. La contradicció es pagarà cara. Segur.

Al final, apel·lar a la consciència de la gent és l’últim recurs del desarmat. La consciència d’uns grups que no en fan ús. Apel·lar als valors de gent que no en té. Realment un gest desesperat en un moment de flaquesa.

0 comentaris: